Vremya Musei

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Jordi Font, Toni Guillemat
Escenografia:
Alba Macfarlane, Helena Torres
Il·luminació:
Alba Macfarlane, Helena Torres
Vestuari:
Alba Macfarlane, Helena Torres
Composició musical:
Miquel G. Font
So:
Víctor Fernández , Nicolas Hermansen
Direcció:
Companyia Voltäla
Ajudantia de direcció:
Joan Cusó, Carlos Gallardo
Autoria:
Georg Friedrich Händel
Direcció Musical:
Jean-Christoph Spinosi
Sinopsi:

A la capital d’un gran estat hi ha un museu que sobreviu al seu imminent tancament amb la promesa de l’arribada d’una gran peça d’art. A causa del valor incalculable d’aquest objecte se li ha assignat al museu una sala especial, com també dos guàrdies encarregats exclusivament de la seva vigilància. Sembla, però, que algun imprevist no ha permès que l’obra d’art arribés a la data prevista i els vigilants esperen cada dia expectants l’arribada de la peça per començar la seva feina.

Crítica: Vremya Musei

18/04/2016

Pesant figues en un museu rus

per Andreu Sotorra

La vida dels guàrdies d'un museu és dura. Del tamboret a passejar per les sales. I de pesar figues en un racó a ser aspirants a figures de cera. I encara és més dura si treballen en un museu rus que està amenaçat de tancament tot i que aguanta gràcies a una promesa que assegura que hi arribarà a una de les sales una peça d'art que necessitarà una gran rebuda i una extrema vigilància de la parella de guàrdies protagonistes.

L'absurditat envolta aquesta peça breu de gest (60 minuts a tot estirar), amb poquíssims murmuris i algunes paraules russes macarròniques, a més d'uns misatges en off que es transmeten arreu de les sales del museu. La interpretació de la companyia acabada de crear per Jordi Font i Toni Guillemat —els dos amb uns anys a les espatlles den tota mena d'espectacles de petit format— adopta un estil que beu de les fonts clàssiques del gènere, sense que hi falti molt d'humor i també una mica de juguesca de clowns que la parella facilita sense que ni l'un ni l'altre acabin de ser mai ni l'august ni el blanc, sinó que sembla que els dos papers se'ls juguin als quinze dits o al "pedra, paper, tisora".

Hi ha gags que tenen més força que altres pel seu enginy. I n'hi ha d'altres que provoquen més reflexió que els altres perquè graten en la misèria que encara es fa més miserable en espais tancats i reduïts. Conformisme sense sortida. La peça d'art a custodiar no acaba d'arribar mai. Però cal tenir-ho tot preparat: les estores vermelles perquè no s'embruti el terra, el pedestal on ha d'anar la presumpta peça, els cordons de seguretat perquè ningú no traspassi la línia vermella.

Però enmig de totes aquestes formalitats de museu, hi ha la vida quotidiana dels dos personatges. La seva endreça personal, els estris que tenen en uns calaixos de sota les cadires, l'hora de l'àpat, l'aire condicionat que sembla que tingui vida, el quadre de control de botons elèctrics, l'aparell de ràdio amb antena i cobertura dificultosa i —un dels esquetxos més celebrats—, el de la vigilància d'un grup d'escolars que cal imaginar en altres sales del museu i que obliguen els dos guàrdies a requisar-los tot de joguines: un ós de peluix, una trompeta de plàstic, un helicòpter metàl·lic, unes tisores gegants... Tot d'objectes que proporcionaran després altres esquetxos entre els dos personatges a la recerca del temps (vremya) que passa lentament jugant a encertar monedes fent punteria en un pot i qui sap si tot esperant... ¿la peça de museu o potser, Godot? (...)