A la capital d’un gran estat hi ha un museu que sobreviu al seu imminent tancament amb la promesa de l’arribada d’una gran peça d’art. A causa del valor incalculable d’aquest objecte se li ha assignat al museu una sala especial, com també dos guàrdies encarregats exclusivament de la seva vigilància. Sembla, però, que algun imprevist no ha permès que l’obra d’art arribés a la data prevista i els vigilants esperen cada dia expectants l’arribada de la peça per començar la seva feina.
El teatre té tres grans eixos: la trama, el discurs i els personatges. En aquest Vremya Musei decideixen abstindre's de la parla i construir una trama senzilla amb uns personatges voluntariosos. És un treball de gest en què la parla és un accessori similar al vestuari, al clímax. Els dos personatges tenien necessitat de discutir-se en la creació de l'obra per part dels actors. Aquests van decidir que podrien doscutir-se però amb la condició que ningú els entengués (o quasi ningú, perquè hi ha algun gag vocal que funciona del tipus "ja va, ja va"). De fet, fan un ús onomatopèic de la paraula similar al que Folch i Torres insinuava amb els de la tribu TripallocaViPaSec com ja es va poder veure, fa una dècada a Aventures Extraordinàries de'n Massagran (TNC, 2005).
Aquests dos vigilants de museu esperen. Com si fos un Godot que els donés sentit a la seva vida, procuren estar amatents i ben preparats perquè la seva sala aculli la novetat de l'equipament. Però, alhora, són dos vigilants que competeixen entre ells per tenir més galons, per ser més resolutiu, per demostrar-se més intel·ligent que l'altre.en realitat, són dos antiherois condemants al paper buròcrata del zero a l'esquerre. Com uns treballadors d'una nau oblidada d'una multinacional com els de Zona franca (Muntaner, 2014). tot sistema, té les seves víctimes intel·lectuals.
La clau clownesca dona un aire de fragilitat als personatges, que els fa empàtics i tendres alhora. Un treball que vol evocar als quadres d'Edward Hopper, un punt misteriosos amb una llum tènue (que només evoca quan miren per la finestra esperant l'helicòpter que ha de portar l'obra d'art anunciada). Un treball que atrapa puntualment la canalla per les seves trompades i coreografies tant absurdes com ineficients, pero que retrata la buidor dels treballs mecànics, passius, tot i que l'obrer vulgui posar-hi tota l'ànima i l'empeny en ser exemplar. Una mica com aquella picada d'ull de Les rois Fainéants (La Seca, 2016).
