Mauricio González reivindica la figura del ballarí i director pioner del cinema eròtic gai Wakefield Poole. González aporta la seva visió coreogràfica de dues peces que l’identifiquen: El llac dels cignes, que Poole va ballar nombroses vegades, i Boys in the sand, un film mític del cine eròtic gai dirigit pel nord-americà el 1971. González estableix sobre l’escenari un diàleg entre les dues facetes de Poole, el ballet i el porno, que s’acaben fusionant.
Premiat a la categoria de solo dels Premis de la Crítica 2015
A la programació de l’Hiroshima, cada proposta té alguna cosa de descobriment. I a Wakefield Poole. Visiones y revisiones, el descobriment és complet. Perquè la performance ens descobreix un personatge, el que dóna títol a la peça, que després de passar pels Ballets Russos de Montecarlo va deixar la dansa professional per convertir-se en cineasta i, més concretamet, en un pioner del cinema porno gai, al qual va donar una pàtina artística, creativa, una subtilesa exquisida sense renunciar als inserts i altres convencions imprescindibles en el gènere.
Ens (re)descobreix Diàghilev o Nijinski, també pioners en la seva disciplina, i el segon acte d’El llac dels cignes de Marius Petipa i Lev Ivanov, analitzant tant la personalitat dels artistes com la coreografia davant del públic, atent com els alumnes d’una masterclass. I en aquesta dissecció es troben significats ocults, nous sentits i paral·lelismes gens gratuïts entre el clàssic del ballet i Boys in the Sand (1971), pel·lícula porno gai de culte.
Però, sobretot, els descobreix el talent de Celeste González, ballarí i performer que converteix un plantejament a priori escabellat en un treball delicat, interessantíssim i provocador pel fet que ens fa observar l’art, el món, amb una mirada inquieta i sense prejudicis. Qui hagi assistit a una sessió de Wakefield Poole. Visiones y revisiones no podrà tornar a veure El llac dels cignes, com altres moltes realitats, amb els mateixos ulls.