We need to talk

Nous formats

informació obra


Producció:
Elèctrica Produccions, Temporada Alta 2015, Maria Matos Teatro Municipal
Dramatúrgia:
Noel Palazzo (documentació), Arturo Bastón (documentació)
Direcció:
Roger Bernat, Txalo Toloza (direcció tècnica), Albert Quesada
Coreografia:
Albert Quesada
Estrena:
Temporada Alta 2015
Sinopsi:

Cal parlar. Cal aclarir moltes coses perquè sovint les paraules són meres màscares, una cortina de fum. "We need to talk" reprèn la paraula dels amants per habitar l’infern d’irracionalitat que fa de tota relació amorosa l’espai d’ombra de la col·lectivitat. Un racó secret. Darrere la porta de la parella s’hi revela el que ningú no gosa dir als altres. 

I com que el cinema ha traçat la topografia d’aquest espai invisible, Bernat en segueix les passes per fer-ne una paròdia, un gran carnaval en què els valors, les lleis i els costums queden en suspens per gaudir de l’excitant llibertat sexual de faltar-se al respecte.

Crítica: We need to talk

22/11/2015

Pobre karaoke amb parella desconeguda

per Jordi Bordes

Roger Bernat és un mestre ficcionant situacions reals i traslladant a l'espectador al centre de l'actuació. Ara, s'ha construït amb un equip de còmplices una mena de Karaoke en què es reprodueixen escenes mítiques de la cnversa íntima de parella de pel·lícles mítiques. El públc està seaparat per sexes i partida per la gran pantalla que projecta els plànols de la pel·lícula. Són els espectadors els que, en una rudimentària sala de doblatge, posen veu a les rèpliques dels gran actors de Hollywood (majoritàriament). La provocació de trobar-se citant unes rèpliques que poden ser d'un to pujat eròtic amb una persona que la respon que es desconeix (o, encara pitjor, que es pot conéixer) atorga a l'acció un fort component còmic. Però aquesta comicitat desarticula qualsevol conversa de profunditat. Si s'afrontés, el joc trencaria la gravetat del quadre, trinxant la intenció del film original.

L'obra permet marxar quan un vulgui. A partir de la mitja hora, ja es veien els primers espectadors que desfilaven portes enfora i que, principalment, no tornaven. Donaven per comprès l'artilugi escènic i els resultava poc gratificant seguir-ho. Molts dels que intervenien com a dobladors (en la sessió de dssabte) ho feien per "protegit" d'algna manera els seus mites cinèfils, sobretot si coneixien l'escena seleccionada. A aquest joc enginyós, a aquesta bona idea, li cal un gir efectiu que trenqui el codi i permeti explorar endins perquè guanyi en consistènca. Les sis hores seleccionades de pel·lícula (i dobades!), de les quals es podens eleccionarfins a dues hores és una fena ingent que no aporta gaire més; material desaprofitat.