Yerma

Teatre

informació obra


Autoria:
Federico García Lorca
Direcció:
Miguel Narros
Intèrprets:
Silvia Marsó , Marcial Álvarez , Chema León , María Álvarez, Eva Marciel, Roser Pujol
Sinopsi:

L'acció de Yerma es desenvolupa en un ambient rural i té com a protagonista a Yerma, una camperola que se sent frustrada perquè no pot concebre fills amb Juan, un home amb el que es va casar anys enrere; era un matrimoni de conveniència. Amb aquesta obra, Lorca aborda la temàtica de l'esterilitat i els efectes negatius d'aquesta situació en el món de Yerma.

Ella, de fet, és una víctima de la societat del segle XX: les dones s'havien d'encarregar de les labors domèstiques i complir també amb la maternitat. Aquest deure imposat per les normes socials acaba malbaratant la vida de la protagonista, tot i que ella no deixa de lluitar contra la seva realitat i reacciona, a vegades, brutalment.

Crítica: Yerma

08/02/2014

Gran text, terrible veritat però des d'una interpretació massa efectista

per Jordi Bordes

És necessari poder tenir l'oportunitat de sentir i veure textos com Yerma de Federico García Lorca. Pel caràcter totèmic de la peça (amb històriques primeres actrius que la van defensar) però sobretot pel que ressonen d'imatges poètiques i d'escenes històriques de l'Espanya rural dels anys 20 i 30 del segle passat. El drama social (no únicament rural) té una transcendència emocional dolorosa. El silenci de Yerma, les pors al què diran, a mantenir l'honorabilitat del tàlem són punyalades a l'emoció si s'interpreten des de la veritat. La dificultat és que emocionin quan l'espai escènic (prou eloquent en relació al que passa a escena) es quedi darrere de la boca de l'escenari i estigui ben allunyat del públic. Els actors no s'atreveixen a baixar al prosceni i mirar de  trencar una quarta paret que es fa massa present, refredant les turbulències de l'escena.

Hi ha escenes de llum, com les aparicions del pastor Víctor o de les dones netejant llençols, que tenen una vivacitat encomanadissa que demostra que la peça sí que pot tenir ponts amb l'espectadors del segle XXI, des de l'arrel del que s'explica. Més complicat és mantenir aquest pont  de complicitat en els moments del drama, o de la tragèdia final. Tant estirar de braços, projectar la veu èpicament, però des d'una veritat fictícia, deixen freda la platea. Certament, és difícil no cridar les emocions si es vol fer sentir a l'espectador de la darrera filera de l'amfiteatre amb uns teatres d'un aforament que supera el miler d'espectadors, com és el Tívoli. I si es fa aquesta obra en un teatre de grans dimensions és per mirar d'equilibrar el risc del productor que compta amb un repartiment notable. Silvia Marsó és una Yerma generosa, que repica a la pell la seva falta, la necessitat a justificar davant de tothom (i d'ella mateixa, també) la seva maternitat. Però aquesta necessitat d'arribar fins al fons de platea ofega la veritat. Tanta aigua, efectista, es revela com una raó més d'aquesta distància que no la té el text, no l'ha de tenir les interpretacions però que es revela insalvable, si més no en la funció de dissabte a la tarda.