YoSoY

informació obra



Autoria:
Álvaro Carmona
Intèrprets:
Álvaro Carmona
Sinopsi:

Álvaro Carmona torna amb el seu nou show YoSoY. El còmic més original, productiu i imprevisible del panorama actual s’ha tret de la màniga un nou espectacle en què posa tota la seva comèdia al servei d’un únic propòsit: “descobrir qui sóc”. No descobrir qui sóc jo, el que està escrivint això. Sinó qui és ell, l’Álvaro. No vull dir amb això que jo sigui ell. No, som persones diferents, ell és ell, i jo sóc jo. Vull dir que jo sóc “jo” com a persona, no el “jo” de l’espectacle YoSoY. Aquest “jo” és ell, no jo. En aquest cas jo no sóc “jo”, ell és “jo”. O sigui, l’Álvaro és “jo”, i jo sóc “ell”. No, espera… M’he embolicat… Ara ja no tinc clar qui sóc jo. Tant de bo existís un espectacle de comèdia que m’ajudés a descobrir qui sóc…

Crítica: YoSoY

10/06/2014

Un monòleg multimèdia

per Josep Maria Viaplana

Álvaro Carmona és, segons ell mateix ens diu, un andalús que viu a Barcelona, molt aprop del mateix Teatre Poliorama, on actua els dissabtes al vespre, en sessió 'golfa' a les 23 hores.

Ell és guionista, músic, il·lustrador i còmic, i això es nota en el seu espectacle, després d'una llarga trajectòria, malgrat la seva joventut, havent col·laborat amb en Buenafuente, sobretot us sonarà el videoclip 'Me lo tiro', i el programa de 40 Principales 'Yu: no te pierdas nada'. També ha publicat un llibre de dibuixos i creat l'èxit de video-hip hop 'La Capital Mundial', referint-se a Huesca.

El seu espectacle-monòleg, compta amb la col·laboració de totes les seves facetes artístiques: projeccions, cançons interpretades en directe, dibuixos propis, i un guió enginyós, si bé fet de petites 'miques', aparentment sense més connexió que el títol i la 'coartada' que ens explica al principi: YoSoY és la recerca d'un mateix. I també un palíndrom, ens explica.

Comença amb un videomuntatge de la seva cara parlant-nos, no filmada, sinó d'una foto que va fent el moviment de la boca, com un dibuix animat, més en la línia 'South Park' que no pas Pixar, per quedar-se amb nosaltres, amb un 'no os oigo', perquè, és clar, una projecció no pot sentir-nos saludar-lo.

Ens planteja qui som, entre d'altres coses, amb les frases de grans filòsofs. Això li dóna peu a fer-se preguntes, amb les seves corresponents respostes, plenes d'absurditat, però també agudes.

Va passant per diversos moments, com una cançó interpretada en directe amb un teclat, o una altra, on toca una guitarra elèctrica, posant so -en directe, no és fàcil- a un videoclip que es projecta en aquesta pantalla, omnipresent durant l'espectacle, i on apareixeran alternativament frases, paraules i dibuixos, per a il·lustrar les seves 'reflexions'. Com a fil conductor, o element que es repeteix, unes alicates: sí, com ho llegiu.

Si puc destacar alguna cosa més fluixa (no dolenta), seria la faceta interpretativa, especialment a l'hora de lligar un acudit i altre, ja que eren clarament inconnexos (aquí potser en el guió caldria buscar-hi connexions, encara que absurdes), però en el moment en què es recolza en les projeccions i la interpretació musical, tot això desapareix. I sobretot, cal destacar un moment brillant, aquell en què va fer pujar una noia (jove, de les poques) que hi havia entre el públic, i van interpretar entre els dos una escena-trampa, divertida i amb picardia on, no sé si buscadament, de cop l'Àlvaro brilla en les rèpliques improvisades. Per tant, probablement en els 'toma y daca' amb d'altres intèrprets (encara que siguin a una pantalla), és on ell treu tot el potencial interpretatiu. Un apunt per reflexionar-hi.

Si alguna cosa es pot dir, en definitiva, és que no és un espectacle d'humor gruixut i fàcil, i per això mateix és d'agrair. El públic s'ho passa bé i surt bastant satisfet. Un públic majoritàriament de mitjana edat, que sembla que deu ser habitual, ja que a la sortida els empleats repartien unes mostres gratuïtes d'un producte 'anti-aging' que en principi em va deixar parat, però que després vaig aplicar-me per si de cas. :-)