Álvaro Carmona és, segons ell mateix ens diu, un andalús que viu a Barcelona, molt aprop del mateix Teatre Poliorama, on actua els dissabtes al vespre, en sessió 'golfa' a les 23 hores.
Ell és guionista, músic, il·lustrador i còmic, i això es nota en el seu espectacle, després d'una llarga trajectòria, malgrat la seva joventut, havent col·laborat amb en Buenafuente, sobretot us sonarà el videoclip 'Me lo tiro', i el programa de 40 Principales 'Yu: no te pierdas nada'. També ha publicat un llibre de dibuixos i creat l'èxit de video-hip hop 'La Capital Mundial', referint-se a Huesca.
El seu espectacle-monòleg, compta amb la col·laboració de totes les seves facetes artístiques: projeccions, cançons interpretades en directe, dibuixos propis, i un guió enginyós, si bé fet de petites 'miques', aparentment sense més connexió que el títol i la 'coartada' que ens explica al principi: YoSoY és la recerca d'un mateix. I també un palíndrom, ens explica.
Comença amb un videomuntatge de la seva cara parlant-nos, no filmada, sinó d'una foto que va fent el moviment de la boca, com un dibuix animat, més en la línia 'South Park' que no pas Pixar, per quedar-se amb nosaltres, amb un 'no os oigo', perquè, és clar, una projecció no pot sentir-nos saludar-lo.
Ens planteja qui som, entre d'altres coses, amb les frases de grans filòsofs. Això li dóna peu a fer-se preguntes, amb les seves corresponents respostes, plenes d'absurditat, però també agudes.
Va passant per diversos moments, com una cançó interpretada en directe amb un teclat, o una altra, on toca una guitarra elèctrica, posant so -en directe, no és fàcil- a un videoclip que es projecta en aquesta pantalla, omnipresent durant l'espectacle, i on apareixeran alternativament frases, paraules i dibuixos, per a il·lustrar les seves 'reflexions'. Com a fil conductor, o element que es repeteix, unes alicates: sí, com ho llegiu.
Si puc destacar alguna cosa més fluixa (no dolenta), seria la faceta interpretativa, especialment a l'hora de lligar un acudit i altre, ja que eren clarament inconnexos (aquí potser en el guió caldria buscar-hi connexions, encara que absurdes), però en el moment en què es recolza en les projeccions i la interpretació musical, tot això desapareix. I sobretot, cal destacar un moment brillant, aquell en què va fer pujar una noia (jove, de les poques) que hi havia entre el públic, i van interpretar entre els dos una escena-trampa, divertida i amb picardia on, no sé si buscadament, de cop l'Àlvaro brilla en les rèpliques improvisades. Per tant, probablement en els 'toma y daca' amb d'altres intèrprets (encara que siguin a una pantalla), és on ell treu tot el potencial interpretatiu. Un apunt per reflexionar-hi.
Si alguna cosa es pot dir, en definitiva, és que no és un espectacle d'humor gruixut i fàcil, i per això mateix és d'agrair. El públic s'ho passa bé i surt bastant satisfet. Un públic majoritàriament de mitjana edat, que sembla que deu ser habitual, ja que a la sortida els empleats repartien unes mostres gratuïtes d'un producte 'anti-aging' que en principi em va deixar parat, però que després vaig aplicar-me per si de cas. :-)
