Després de 25 anys, torna, més vigent que mai, Zentral Cafè, el cabaret literari i musical Ramon Simó porta, literalment, la veu cantant, amb el Quintet Lisboa i sota la batuta de Magda Puyo.
Corria l’any 1999 quan, en un rampell d’alegria i d’inconsciència, vam crear un espectacle singular que protava per títol Zentral Cafè. En aquell moment, Europa acaba de sortir d’un dels seus pitjors malsons: la guerra dels Balcans havia tornat la barbàrie a la terra que, a partir de la Segona Guerra Mundial, havia lluitat per convertir-se en un espai civilitzat, humanista, lliure, en què la cultura i l’art havien de jugar un paper rellevant. Què en va quedar de la idea d’Europa després dels acords de Dayton?
Era també aquell un moment on començava –o continuava– la imposició definitiva del neoliberalisme, d’allò que ara ja en podem dir, sense por d’equivocar-nos, el postcapitalisme. El mercat i l’aparença de lliure canvi, la construció de tota ligitimitat sobre el fonament de la quantitat, la confusió entre allò que és bo i allò que és popular, la substitució definitiva de les elits culturals per les elits de poder... què en queda avui, de la idea d’Europa, quan la guerra d’Ucraïna i l’ascens democràtic de l’ultra dreta sembla que ens vol retornar als temps d’entreguerres, amb una combinació esgarrifosa i explosiva de violència ancestral, barbàrie i intel·ligència artifical?
Zentral Cafè és un bany balsàmic pels locals del segle XX, on es congregaven escriptors, poetes, periodistes, polítics, confabuladors i desvagats. En el període d'entreguerres, a Berlín, supurava la farsa com a reacció a la pujada del nazisme. En aquells tuguris, sovint a l'ombra de la legalitat, hi bategava una veu que no aconseguia prendre forma, fora de les seves portes. Veien com la pluja repicava els vidres i poetitzaven, però no aconseguien signar el manifest que rebentés l'ineficient status quo i que privilegiava sempre les mateixes famílies. Al Cafè, sí, hi hauria el refugi, l'espai per somiar, per obviar el pragmatisme i deixar-se endormiscar pel fum, el vi, l'observació. Potser no tenia la transversalitat d'un ateneu obrer del Paral·lel, però hi regnava un aire informal distingit. Aquesta és l'estampa que va imprimir Magda Puyo (convocant el Quintet Lisboa i Ramon Simó) al 1999, al Sitges Teatre Internacional. I que l'any següent farien temporada a la sala Sebastià Gasch del Mercat de les Flors. Ara, 25 anys més tard, Albert de la Torre els hi ha donat aixopluc a La Gleva, que ha incorporat tauletes, i un servei per fer un tast i beure una copa (el tabac ni se l'olora) per transportar aquell ambient a la sala de Sant Gervasi.
El Quintet Lisboa funciona com un rellotge suís, centreeuropeu, i Simó li posa una veu més mediterrània, que trenca la claredat de la partitura amb bona part de les peces traduïdes i que canta com si expliqués un petit conte de tres minuts. El repertori es va enfilant amb unes breus presentacions que procuren desplegar tots els motius que justificaven la presència i l'assistència dels cafès. Perquè un mateix local tindrà un filtre molt diferent si a la taula de la cantonada hi ha una noia fent un vaixell amb el sobre del sucre, que si hi ha un jubilat observant absent el carrer des de la finestra. La llum rebota diferent si es fa interessant la conversa entre un polític i un empresari o si acaba prenent forma d'article al periòdic l'entrevista de periodista amb el qual pretén fer un complot. L'espai físic és sempre el mateix, però es remouen diferent les ànimes que hi suren i es multipliquen a força d'omplir de quadres les parets, d'esgrogueir el sostre amb el tabac o de renovar les bombetes sense canviar-hi les mampares, empolsegades. Les referències a intel·lectuals i a artistes sona inquietant, quasi exòtic. Es converteix en una invitació a recuperar-ne els pensaments i les lectures; a deixar-se perdre el temps per guanyar la vida. Aquest ambient de cafè europeu, ha caigut en l'oblit, i per això es llegeix com a una utopia a Una idea d'Europa, de Steiner (Que Òscar Intente va transformar en recital amb acordió, el 2010). I és que és Europa la que s'ha distanciat dels seus benintencionats propòsits, no pas que els cafès hagin traït en res la seva parròquia.
En la remor de les cançons a La Gleva, es desgrana nostàlgia, però també la frescor de l'actuació en directe. De la mare que prova d'animar la filla que es mira, estranyada, aquest concert insòlit. O de la parella que repiquen amb els dits a la taula la tonada de cada cançó. Des de l'anonimat, el Cafè Zentral acull i dissol les diferències, de vestir, pensar o parlar. Per això era tan revolucionari. "Va un client, entra a un cafè i. ...xoff!" (perdoneu l'acudit, feia anys que esperava l'oportunitat amagat al darrere del lòbul central... i se m'ha escapat!)
Avui costa trobar un espai que remeti a aquella intenció. Les taules es paguen pel què es pren i pel temps que s'ocupa. El desvagat jubilat no podria seure-hi; la noia de la bossa de sucre, revisaria l'Instagram i abandonaria el vaixell. Els locals que han aguantat l'envestida immobiliària, tenen un to de casual atractiu per a turistes (i també per a autòctons contemporanis) o fan un cert tuf de vell, perquè ha perdut la raó secreta de les trobades més o menys furtives o/i festives. L'ànima, com recita Simó no contesta quan el protagonista li pregunta si vol anar a Lisboa, a Rotterdam o al Pol Nord; Només aixeca la veu per respondre-li "No importa on, mentre sigui fora d'aquest món".
