Žuvėdra (La gavina)

informació obra



Autoria:
Anton Txékhov
Direcció:
Jokūbas Brazys
Producció:
Oskaro Koršunovo Teatras
Sinopsi:

El relleu generacional ja és un fet en el teatre d’Oskaras Koršunovas, un dels directors habituals del nostre festival i el de més projecció internacional del teatre lituà. Jokūbas Brazys ha dirigit La gavina de Txèkhov, tot mostrant la passió i l’energia d’un equip molt jove. Ha convertit el text en un somni col·lectiu i immersiu, en un experiment que traspassa els límits de l’escenari.

Crítica: Žuvėdra (La gavina)

12/12/2023

Totes som gavines amb les ales trencades

per Ramon Oliver

“Mentre participes en l’experiment que excita els teus sentits, sents cada paraula escrita per Txèkhov i sents que l’obra va ser escrita per avui i dedicada a tu”. Aquestes paraules les ha pronunciat després d’haver vist el muntatge signat per Julubas Brazys el ja llegendari director lituà Oskaras Korsunovas, un vell amic del Temporada Alta que, fa ara tot just nou anys, ens va deixar absolutament aclaparats quan va presentar al festival la seva pròpia versió de “La gavina “ de Txèkhov. I puc garantir que pràcticament la totalitat de les persones que vam veure aquell muntatge, vam sortir del teatre El Canal amb el convenciment d’haver assistit a una representació excepcional i pràcticament insuperable ; aquella “gavina” estava destinada a restar per sempre més en la nostra memòria com a espectadors, i a convertir-se en un comparatiu punt de referència.

I com és fàcil d’imaginar, no cal ni dir que aquell muntatge que tant ens va impactar a nosaltres, ha acabat agafant connotacions gairebé mítiques a la seva Lituània natal. Unes connotacions que es fan evidents en aquesta nova aproximació a l’obra de Txèkhov nascuda precisament al Teatre Oskaras Korsunovas , l’espai que el cèlebre director va crear fa ja vint-i-cinc anys. I  en el qual es formen també les noves generacions d’intèrprets i directors decidits a seguir les contundents passes estilístiques  del mestre consagrat (que quan es va presentar per primer cop al TA 2011, era encara qualificat sovint com un nou jove valor) , però decidits  alhora a trobar noves formes d’apropar-se a textos tan emblemàtics com ara ho és aquesta incommensurable obra mestra txèkhoviana. Una peça que, d’altra banda, en va també plena a vesar de reflexions en torn a la creació artística en general i a l’ofici teatral en particular, i a la necessitat de renovar les formes creatives i defugir estereotips ancorats en el passat. Una peça, doncs, ideal, per tal que un jove director com ara  Brazys i un jove grup d’excel·lents intèrprets amb ganes de córrer riscos , puguin explorar les múltiples possibilitats interpretatives que ofereix l’obra, i prendre distancies envers el muntatge emblemàtic que serveix com a punt de referència, sense deixar per això de retre-li tribut. Aquest tribut  es fa ja patent tot just mentre entres al Teatre de Salt, i et trobes un escenari tan buit d’altres artefactes i alhora tan ple de cadires i més cadires com ho estava també l’escenari de Korsunovas. I , per si encara restava algun dubte, s’acaba de fer del tot explícit quan la companyia adopta una posició ben metateatral i es posa a parlar específicament d’aquell espectacle i de la petjada que va deixar. Però mentre els intèrprets parlen puntualment d’aquell muntatge ,ens estant ja donant mostres evidents de fins a quin punt, el seu prendrà un rumb diferent .

 Un rumb que , al llarg de la primera meitat de la seva proposta , encara et fa sentir la sensació d’estar assistint a un molt ben treballat taller interpretatiu un xic massa  dispers, que resta una mica lluny d’assolir la intensitat emocional de la proposta del mestre , malgrat no estar mancat de creatives idees agosarades dignes si més no de ser discutides . En aquest sentit, cal remarcar la inesperada i discutible ( però sens dubte, impactant) ferocitat amb la qual Brazys remarca el maltractament físic i psíquic al qual son sotmesos els personatges femenins del text. En qualsevol cas, ja al llarg d’aquest primer acte es fa palesa la qualitat interpretativa d’aquest grapat d’actors i actrius als qual el director situa en un territori definit com el d’un somni metafísic “que toca i transforma profundament la nostra consciència”. Es fa també palès que Brazys es mou amb més rotunda eficàcia quan s’apropa a la dimensió dramàtica del text ,que quan allarga en excés els apunt d’una comicitat que pot resultar reiterativa. I d’altra banda , aquest primer tram evidència també fins a quin punt el director ha volgut donar-li el màxim relleu possible al personatge de Masha, i remarcar alhora el seu paral·lelisme amb el personatge de Konstantin; un paral·lelisme que assoleix en seu punt culminant en l’admirable escena final del muntatge , un d’aquells moment que posen en evidència el potencial del talent de Brazys. Aquest potencial, més enllà dels excel·lents moments que recorren el primer acte però que no encobreixen del tot certa irregularitat del conjunt, resta ja ben a la vista tot just iniciar-se el segon acte. Personalment, vaig sentir la sensació que allò que abans en tenia encara alguna cosa de taller de preescalfament, agafava ja llavors  la seva forma definitiva com a espectacle d’alta volada ple de moments resolts amb magnificència , i  presidit per una estupenda idea dramatúrgica. Aquí, el paral·lelisme entre Nina i la gavina ferida de mort que acaba convertint-se en un objecte dissecat, pren una nova dimensió. Aquí , totes les dones són gavines ferides (fantàstic, el moment en el qual la Irina es mostra del tot disposada a assumir la seva condició com a ocell privat de la seva capacitat de poder sortir volant, per tal de no ser abandona per aquest amant seu al qual el muntatge converteix en violador de la Nina) , sense oblidar per això que també tots els homes tenen les ales trencades. Brazys , conscient del paral·lelisme que sovint s’ha establert entre “Hamlet” i l’obra de Txékhov, sap també explorar-lo al màxim, en una esplèndida escena en la qual Konstantin es despulla per tal de tornar a ser la criatura desvalguda que necessita de l’empara dels braços d’una mare, aquesta gran i cèlebre actriu que aquí, enlloc de parlar com ho fa la Gertrudis hamletiana, opta per expressar-se amb paraules d’Ofèlia , creant així un perfecte miratge edípic .Moments com aquest i idees tan reeixides com ara les que els hi donen una nova perspectiva a la ja esmentada escena final ,sense restar-li ni una engruna d’emoció, deixen constància que som davant d’un director al qual caldrà seguir-li les passes de be na prop. I no dubto que el TA , amb la seva perspicàcia habitual, així ho farà.