Si no heu llegit Aurora Bertrana, l’adaptació teatral de Paradisos Oceànics, dirigida per Mònica Bofill, és el viatge iniciàtic idoni per conèixer la veu de l’autora catalana. Si, per contra, ja sabeu de què parlo, trobareu la vostra Aurora ben viva en aquesta representació (produïda per Bitò, Grec 2019 Festival de Barcelona i el Teatre Akadèmia) que es va estrenar a Barcelona i que, amb el Festival Temporada Alta, s’estrena a la ciutat natal de l’autora.
Mercè Arànega i Paula Blanco desdoblen la veu narrativa d’Aurora Bertrana a Paradisos Oceànics; una vida i dues actrius en perfecta simbiosi per representar una imatge íntegra de l’escriptora. Dalt de l’escenari tributen honors a la prosa de l’autora i a totes les dones que, en un moment o altre, son protagonistes de les històries que Bertrana relata.
Del viatge que Aurora Bertrana va fer a la Polinèsia Francesa, ara fa noranta anys, en van sortir unes cròniques de viatge inaudites, relats que van ser agrupats i publicats, l’any 1930, al volum titulat Paradisos Oceànics. L’adaptació teatral de l’obra, feta per Josep M. Fonalleras aquest any 2019, no només permet fer tastets de les cròniques de viatge escrites per Bertrana, sinó que dona a conèixer l’autora de manera diàfana. Dos relats principals es van intercalant al llarg de l’obra: la vida d’Aurora Bertrana i les seves paraules recollides a Paradisos Oceànics.
Un pupitre i quatre maletes: una Aurora de caràcter tibant es fica dins de les dues actrius que hi ha a l’escenari. Jove i apassionada, amb el violoncel a l’esquena, marxa d’una Girona que se li fa petita seguint la ribes del riu Güell. Es casa a Ginebra i, entre somnis i mapes, se’n va, amb un marit que no li arriba ni a la sola de la sabata, a viure i a escriure la Polinèsia francesa. A Catalunya la descobrim implicant-se en política, escrivint i parlant de feminisme. Víctima de la pobresa, de la Guerra Civil i de l’exili, traïda per l’home amb el qual havia viscut, com Adam i Eva, al paradís.
Quatre canyes de bambú i ritmes tribals: Bertrana a les costes del Pacífic. Els seus ulls comparteixen taula amb una reina arraconada pels colonitzadors. Les seves mans pentinen els cabells d’una nena a qui li toca fer de núvia en un casament forçat. La seva mirada admira una cortesana de Tahití i la dignifica. El seu cor s’eixampla davant el funeral festiu d’una moreana, que contrasta amb el primer contacte que l’autora va tenir amb la mort.
És així com, anant i tornant, amb escenografia austera, il·luminació precisa i vestuari sobri, dues grans actrius representen Bertrana com l’escriptora en majúscules que va arribar a ser. Sembla que l’arranjament està basat en una última edició, molt completa (inclou paratextos, memòries i narracions inèdites) de Paradisos Oceànics, editada per l’editorial :Rata_. A més, Fonalleras ha sabut seleccionar els relats més representatius de l’evident xoc cultural, i para l’orella quan Bertrana parla de dones: una reina, una prostituta, una núvia i una morta. Així crea una obra amb vides de dones enllaçades per la vida de la dona que les narra.
L’adaptació teatral d’una peça literària com Paradisos... dona força a la capacitat que té el teatre per subratllar el valor artístic de l’obra original i, alhora, traslladant-la a l’escenari, li conforma una dimensió artística totalment nova i gratament sorprenent.
Carla Planas Serra
@planascarla
