Quan vas a un festival o una mostra de teatre, l’èxit o no d’aquest, personalment, dependrà sempre de la tria dels espectacles que en facis. La Mostra d’Igualada n’és un bon exemple. Quan hom s’encara amb la programació per primer cop i decideix crear el seu itinerari tenint en compte horaris i distàncies, s’hi juga molt. Perquè quan ja estiguis ficat en la gimcana, sempre et trobaràs companys de joc que et diran, exaltats i emocionats, ja has vist tal o has vist el qual. I com siguis dels que no l’ha vist, estàs ben venut. És per això que enguany, he tingut una bona Mostra, però no la millor que hagués pogut ser. Com deien aquells turistes, me l’imaginava més gran.
Baixat del Monbus, divendres al migdia, la primera parada és a l’Escorxador. Des d’allà i de la mà d’Escenapart fem tots els espectadors un viatge a diferents països de l’Àfrica. Indestructibles és una pota més del projecte transmèdia de Xavier Aldekoa i Alfons Rodríguez dirigit per dues dones vegades ja en projectes on la posada en escena ho és tot, Clara Manyós i Verónica Navas. Es tracta d’una obra que narra quatre històries d’infants i adolescents que lluiten contra els infortunis que els hi ha donat la vida: els ciclons, la pobresa, la falta de recursos energètics... Una obra irregular que a vegades s’explica des del joc, d’altres des dels treballs manuals o des del ball.
Al vespre, ens espera en Leandre i la seva colla de pallassos al Teatre Ateneu d’Igualada. És sens dubte una de les apostes de l’organització i no defrauda. Teatre físic, de gest; teatre de l’absurd; teatre que juga a les falses il·lusions. I tot amb un joc de portes que s’obren i es tanquen, que amaguen, que mostren, que es transformen. Un espectacle on no pots preveure quina serà la pròxima broma absurda amb la qual et faran somriure primer i progressivament anar obrint la boca fins a la gran riallada. El N’im porte quoi és essencialment clown.
I el dia (i la nit) no dona per més. Afortunadament, enguany un servidor pot descansar un any més a l’Hotel Amèrica i no a l’Overlook d’El Bruc. L’endemà a les deu ja ens esperen al centre Cívic Nord la gent de La Curiosa, una companyia dirigida per la Clàudia Gómez i l’Alba Marina. L’obra del dissabte a primera hora és pels més menuts i Sona la llum està dirigida específicament als infants de 0 a 4 anys. Una obra que va suggerint a través de projeccions d’animals retallats i tot de formes, com si fos un collage en permanent construcció i que ve acompanyada per les melodies que va creant una de les noies per donar context o, a vegades, fent sorolls que imiten les veus dels animals protagonistes. L’obra té tot el que ha de tenir per captivar l’atenció dels més menuts, però també ens convencen als més ganàpies per aquest format de teatre manual i molt delicat.
Amb el sol ja guanyant presència, baixem cap al centre. A la Plaça del Rei, dos homes ben entrenats ens esperen per fer-se passar unes pilotes i fer malabars. Això sembla al principi, però aviat fan un salt de risc: el llançament d’una de les boles de malabar des d’un balcó perquè el company l’incorpori a l’estol de boles que anirà fent volar. El millor de tot és que no els hi surt a la primera, sinó a la segona. És el que té el risc. I no passa res que els números més complexos no surtin, es tornen a fer. Però els dos nois de Lazuz Company es compenetren d’una manera brutal i ben bonica. Ja que no sols té el mèrit el malabarista, sinó també el company que és acròbata i que anirà fent tot de piruetes, primer reptant al malabarista a què les repeteixi mentre fa voleiar les boles i després directament molestant-lo per tal que no pugui fer els malabars amb calma. Sigui passant a través de les boles, sigui muntant-se sobre d’ell, gairebé sempre aguanta el tipus.
Un cop s’acaba Baktana, tornem a l’Ateneu per veure un altre espectacle divertit, sorprenent i amb una certa tendresa. El Col·lectiu Mur trenca ídems a favor de la inclusió. El seu nou espectacle, De tu a tu, incorpora una sèrie d’homes i una dona amb diversitat funcional, alguns d’ells amb unes capacitats per fer una sèrie d’acrobàcies o malabars realment impressionants. Però l’espectacle se l’endú els dos números finals on es posa de manifest la importància de l’equilibri de forces de la sincronia entre tots els membres del grup. Un dels millors espectacles de la mostra.
No es pot dir el mateix de Blink Magic que es representa a Can Papasseit a l’hora de la migdiada. És un solo de dansa de la Montse Roig en una espècie d’habitació d’una nena que va descobrint tot d’objectes i va com obrint un món màgic. O això és el que es volia proposar. A l’hora de la veritat, la dramatúrgia falla, el ritme cau en picat i més d’un infant (i pare) aprofita per fer una becaina. Tan sols un truc final, el mocador que es transforma en vareta de mag, aconsegueix despertar-nos de l’ensopiment.
Millora bastant Les ales de la Carlota de la Companyia Anna Roca. La temàtica ja ha estat tractada repetides vegades sobre l’escenari o als cinemes: el dol infantil per la pèrdua d’un ésser estimat, en aquest cas la mare. La Carlota (Sara Morera) viu escarxofada al sofà, consumida per la pena i ni tan sols el seu pare serà capaç d’aixecar-li l’ànim. Sols un seguit d’ocells imaginaris la faran volar i encarar-se a la seva por. L’obra funciona , tot i que a estones es fa llarga i repetitiva amb alguns personatges. Això sí, marxem amb una bona lliçó d’ornitologia.
Després, a poc a poc, el sol cau i fem un descans fins a les deu de la nit on tornem a l’Escorxador per veure a la Clara Moraleda, la Joana Roselló i la Laura Dorca. Adeu, Jane és una obra que reflexiona sobre el que vol dir perdre un pit quan ets adolescent. La posada en escena és simple, però funciona la mar de bé. Ens trobem en una sala on fan ressonàncies magnètiques. Allà està la Mariona i una veu en off li diu que durant una hora estarà tancada en aquell tub. Els sorolls estranys que fa una ressonància magnètica ens endinsen en un relat interior. Dins del cap de la Mariona va recordant i reflexionant sobre com ha arribat allà, però també explica el que vindrà després. Per fer aquest viatge l’acompanyen dues amigues imaginàries, la Mar i l’Ona, que s’encarregaran de desdoblar-se en diferents personatges, des d’un metge amb poc tacte fins al noi comprensiu que l’ajudarà a acomiadar-se del seu pit. La proposta va entusiasmar a molts. Però a mi em van fallar les interpretacions i no vaig entrar-hi gens. Encara que la història estigués basada en fets reals. Aquella nit em vaig sentir un outsider.
Diumenge al matí per un servidor és tradició començar a l’Aurora. Allà m’esperava en Miquel Crespí, aka Tomàs de Teresines S.A., i la Joan Rhein. Ambdós formen la companyia Giramagic amb la que creen espectacles màgics dirigits a infants i sempre amb un component oriental que els fa diferents. En aquest cas ens trobem amb Kariguri. La proposta zen ens presenta un personatge vell, bondadós, cansat, l’home caragol que donarà vida d’un titella a un vailet amb el qual interactuarà sense que passi massa res. Jocs manuals, trucs de màgia, ball, cants i molta interacció amb el públic. És sens dubte una de les propostes més boniques que han passat per la Mostra d’Igualada enguany.
I acaba el viatge un altre cop a l’Escorxador. Ara toca submergir-se en el món preciós que han creat la companyia de CAL Teatre. Un altre cop ens trobem amb una faula que s’explica a través de titelles i d’una escenografia que es va construint i canviant. Tot plegat versa sobre la capacitat que tenim tots de dir mentides per disfressar una realitat que no és del nostre grat. I per aconseguir-ho coneixem un estudi de dissenyadors que s’inventen mentides com una casa. Quan els hi arriba la trucada d’un nen que els hi demana que s’inventin una vida per ell, ja que ha d’anar a una nova escola i no vol explicar el seu verdader panorama familiar, s’empesquen una faula impossible de creure, però a la qual l’infant s’agafa i defensa per sobre de totes les conseqüències. I amb aquesta mentida es construeix una casa. El joc constructiu que planteja la companyia funciona, és original i està molt ben executat. I els titelles de paper són una meravella. Tanmateix, interpretativament, el duet format per Jordi Font i Carlos Gallardo és una mica desigual.
I quan ja enfilo Passeig Verdaguer avall, a la cerca del Monbus que em portarà de nou a la grisa ciutat penso que ens falten més Mostres, que em passaria cada cap de setmana de festival i que, tot i que no ha estat la millor Mostra, s’ha fet bé, amb amor i bon olfacte.
