Poques coses són més transversals que un clown. Agraden tant a petits com grans i així s’ha demostrat al Teatre Ateneu d’Igualada durant la nit de divendres d’una nova Mostra de Teatre d’Igualada. No era un clown, sinó cinc els que han fet ressonar els esclafits de riure de pares i fills. I de gent de la professió, inclús els crítics. Cinc pallassos sota l’empar d’un gran clown, un gran creador, en Leandre Ribera. Justa fa trenta anys que va començar a fer els seus espectacles de carrer a la llunyana Austràlia. Ara, es troba molt ben acompanyat per altres clowns i artistes del teatre físic i del gest: Pere Hosta, Laura Miralbés, Andreu Sans i Cristina Solà. Són Leandre Clown i ara es dediquen a obrir i jugar amb portes a N’im porte quoi.
Tot pot ser vist com un joc, teatre absurd que concatena escenes i gags que van fent pujar els decibels de les rialles. I no hi ha cap més pretensió, no busquen crear un discurs emotiu o poètic, no hi ha un transfons ideològic, sols la reivindicació de l’humor blanc fet a base d’un treball i una sincronia entre els cinc clowns molt notable.
Leandre comença sent el protagonisme, carregant una porta sobre les espatlles, però ràpidament, després d’uns quants jocs d’obrir i tancar portes, com si vinguessin d’un altre món, apareixen els seus companys i el joc es comença a repartir.
La figura de la porta sempre ha donat molt de sí. En aquest espectacle, és un instrument que serveix per confondre, per falsejar perspectives, per amagar cossos. O és simplement un marc on els seus protagonistes volen estar. O potser un traspàs a un món diferent, on jugar a les pel·lícules. Tanmateix, és una gran aposta estètica, escenogràfica i li saben treure tot el profit. Tanmateix de portes n’hi ha moltes, portes d’armari , portes de casa que necessiten la seva clau o fins i tot portes que no són el que semblen. Com la porta sofà. La potència creativa que li donen al joc de les portes és il·limitada.
Hi ha un cert patró en els gags de N’im porte quoi, la pretensió de voler confondre, de voler fer trucs de manera maldestre pretesament. Ara fa que amaga la mà per una banda de la porta i surt per l’altra, ara arronsa una cama i li surt per darrera, etc. Però sabem quin és l’engany perquè no té cap intenció de amagar-ho.
També hi ha molt teatre físic, on s’exigeix una gran coordinació per marcar un ritme i per afinar el gag de manera neta. Tant sigui entortolligant-se entre tots en el sofà, com creant un joc de plats i gots en un sopar absurd, o per passar tots entre aquestes portes tan estretes. I després està el número de trapezista de la Laura Miralbés, un número clàssic, el de l’escala que sap resoldre amb gràcia.
L’obra té grans moments i el joc de llums també és molt important. De fet, quan a les fosques els clowns juguen a fer por i baixen tots a platea menys en Leandre, es crea una de les imatges més xules i senzilles. Un dels clowns, diria que en Pera Hosta, des de baix, amb una llanterna crea una ombra gegant de la seva mà que fa com si amenacés en Leandre des de dalt de l’escenari. Una idea visual molt divertida que fins i tot li haguessin pogut donar més joc.
N’im porte quoi és un espectacle essencialment clown, però els cinc intèrprets són probablement de lo milloret que hi ha al territori. La sincronia sempre és important en aquests espectacles i aquí brilla més que mai.
