N’imPORTE quoi

Circ | Teatre

informació obra


Direcció:
Leandre Ribera
Intèrprets:
Andreu Sans, Cristina Solé, Leandre Ribera , Pere Hosta, Laura Miralbés
Sinopsi:

Fa més de 30 anys que el Leandre volta pel món amb el seu humor carregat de poesia, inspirada en el cinema mut, el mim, el gest i l’absurd. Aviat va compartir aquest viatge amb l’artista Claire Ducreux. Ara, amb una troupe que ha crescut, presenta un espectacle amb cinc pallassos amics i una porta. No cal res més per posar cap per avall el món. Posa un objecte senzill i comú a l’abast d’un clown i la bogeria està assegurada. També les rialles. Tot és possible quan cinc pallassos truquen al timbre i al carrer plouen claus. Cinc pallassos que potser decideixen, en un gest màxim de poesia i humor, viure al llindar de la porta. El nou muntatge d’un dels clowns catalans més premiats i internacionals.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: N’imPORTE quoi

03/04/2023

La sorpresa és darrera la porta

per Jordi Bordes

Leandre és un clown bregat internacionalment des de fa anys. Ara, s'ha atrevit a compartir l'escenari amb quatre clowns més que converteix l'espectacle en una bogeria de portes que s'obren i es tanquen. Es conjuga el real i físic, amb el que es pot imaginar, amb l'ànima, des de la ironia infantil i tendre i també amb la patacada com a recurs infal·lible. La coreografia és de vodevil, de rellotge suís: Tot s'ha de moure a l'instant just perquè ningú quedi desprovist de la màgia i de sorprendre. Sempre hi pot haver una sorpresa darrera d'una porta, un element que converteix l'espai en íntim i alhora que permet acollir com a amfitrió; o ser acollit, com a convidat. Com en una abraçada, com en un joc improvisat, espontani. Aquest és l'encant del muntatge: veure com juguen aparentment, de forma improvisada cinc ànimes bessones però diferents. Se succeeixen els gags amb els sketchos, les entrades i sortides de transició, amb les escenes de més llarga durada (en la que s'hi afegeix la convivència i altres elements puntuals.

És evident que hi ha trajectòries que aporten més seguretat a l'escenari. Si uns se senten més còmoides des de la quietd; altre prefereixen la patacada o l'humor més estripat. Leandre (Rien a dire), habitualment ha provat dispositius en parella (Iceberg, per exemple). També Pere Hosta juga al carrer i en solitari, sovint (Open door, Dis_order...) i puntualment en equip (Diòptries, Escargots...). Cristina solé és amiga de la desventura de la protagonusta (Wetfloor). Andreu Sans (Bianco) també gasta un surrealsime amb un físic que sobresurt de la mitjana i que, fuig del rol de Carablanca. finalment Laura Miralbés és la darrera companya a l'espectacle d'en Leandre Fly me to the moon.

L'obra aconsegueix divertir una àmplia gamma de públic i sorprendre, sense pretendre cap més relat. S'intueix un cant a la calidesa de la llar i del compartir, des de la diferència. Es percep algun desajusta a l'hora de decidir qui ha de tenir l’atenció del públic en cada moment (el focus) per evitar que aquesta simfonia es converteixi, amb els bolos, amb una lluita per veure qui suma més riures que els altres. Cal celebrar la diversitat i respectar els moments de solo de cadascú; ara, hi ha moments en què es trepitgen i això se'n ressenteix, ni que sigui mínimament, una peça que roda carena avall.