Bianco

Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Andreu Sans
Vestuari:
Iztok Hrga
Composició musical:
Marcel Vall i Joel Condal
Caracterització:
Martí Doy (titelles i objectes)
Companyia:
Teatre LaBú, Nus Teatre
Autoria:
Cristina Cordero
Sinopsi:

Bianco és un espectacle familiar sense paraules, poètic i visual. És la història d'una noia que treballa en un vell hostal i que rep la visita inesperada d'un entranyable viatger, que la convida a obrir les portes i finestres del seu cor. Una trobada divertida i especial que conduirà la protagonista cap a una nova manera de veure la vida.

Finalista a la categoria d'espectacle familiar dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Bianco

04/11/2018

Una ventada juganera i càlida

per Jordi Bordes

L'espectacle té l'estranya temperatura dels espectacles de mim. L'ambientació sonora i l'espai transporten a un racó indeterminat (entre els somnis i els contes que el cervell genera inconscientment). No importa gaire què volen explicar  i sí que pesa què volen transmetre. Des d'aquest planeta líquid és fa pràcticament impossible construir uns personatges, una trama, fedensar una tesi o reivindicar la fantasia. Els dos personatges (i el titella, i la ventada de la porta!) pinten unes escenes  que pretenen donar una unitat dramatúrgica però que, en realitat, són esbossos del que cada espectador ha de muntar a partir dels seus referents. 

En la funció de dissabte, sovint els personatges quedaven a la penombra, un cas estrany perquè és vital poder veure bé quines són les gesticulacions dels protagonistes per construir el mar d'emocions. Hi havia un quadrat retallat molt present, i una il·luminació lateral que reforçava la ventada de la porta oberta d'aquell petit i rònec hostal. 

El mim permet un món molt ampli de sensacions. Des de l'humor més exagerat (ara és forçat parlar de Hits de Tricicle) a l'amarg i surrealista dels de Voltäla (Vremya Musei). El món proposa, de nou, un espai oníric,carregat de fum Com el de (Des)hàbitat, 2011), que va guanyar la primera edició de la Beca Desperta. La peça supera ensenyar el domini de la tècnica (Bhrava) i s'atreveix a fer alguna proposta, alguna idea per ona anar enfilant els retalls dels personatges. Potser una bona referència d'aquest mim d'emocions pot ser el de Ponten Pie (Loo, Ârtica, Copacabana...) que, traslladant, el públic a un espai insolit, entant-lo en l'escena transmet amb més potència aquest món de tuls que volen i inspiren propulsats per un ventilador.