Bianco

Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Andreu Sans
Vestuari:
Iztok Hrga
Composició musical:
Marcel Vall i Joel Condal
Caracterització:
Martí Doy (titelles i objectes)
Companyia:
Teatre LaBú, Nus Teatre
Autoria:
Cristina Cordero
Sinopsi:

Bianco és un espectacle familiar sense paraules, poètic i visual. És la història d'una noia que treballa en un vell hostal i que rep la visita inesperada d'un entranyable viatger, que la convida a obrir les portes i finestres del seu cor. Una trobada divertida i especial que conduirà la protagonista cap a una nova manera de veure la vida.

Finalista a la categoria d'espectacle familiar dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Bianco

21/10/2018

Un passeig visual sense paraules

per Andreu Sotorra

«Bianco» és un espectacle de factura internacional. Si un no sabés que els seus creadors i intèrprets són dos catalans com Andreu Sans i Anna Ros, formats primer a l'Institut del Teatre, col·laboradors de companyies catalanes com la del Príncep Titolau o el Centre de Titelles de Lleida, i després pel seu pas per diverses escoles internacionals com les franceses d'Ètinenne Decroux o la de Philippe Genty, es podria pensar que el primer espectacle que han creat plegats —ara ja fa un any— és una importació amb aquesta flaire internacional. No és estrany, doncs, que a Romania, en el Festival FITC de Bucarest, hagi estat reconegut amb el premi al millor espectacle.

També cal advertir d'entrada que «Bianco», un passeig visual sense paraules, és una proposta que s'inclou principalment en programacions per a públic familiar, però que té tots els ingredients per superar qualsevol frontera d'edat. Pel que fa a la meva funció, es constata que s'hi mantenen tan activats primeríssims espectadors i per sota de l'edat recomanada com veterans espectadors adults.

L'especialitat dels dos intèrprets de «Bianco» és el teatre de mim, el teatre d'objectes i el teatre visual. Aquests tres elements, amb una potent banda sonora musical i d'efectes, es compleixen durant els 50 minuts de l'espectacle, que s'acoloreix amb una il·luminació atmosfèrica i un vestuari romàntic i de gènere fantàstic.

La trama és aparentment senzilla, diria que una justificació o punt d'arrencada per crear un univers orínic al voltant del personatge principal, una hostalera que rep una visita inesperada d'un viatger —¿somni o realitat?— i que acaba trobant-s'hi de debò —¿realitat o somni?— en una mena de capicua dramatúrgic que tanca el cercle d'una sèrie de moments plàstics escènics d'alta volada poètica, d'una mica d'humor, de molta tendresa i de la fantasia iniciàtica que porta sempre implícita l'aventura de l'estrany, el viatge, les maletes, les ventades que entren porta endins, la nevada que emblanquina el caminant o el misteri nocturn, a l'hora de la lectura, al saló de l'hostal, amb un llibre en miniatura o l'aparició d'un titella, creació de Martí Doy, com alguns altres dels objectes de la proposta. «Bianco» és d'aquells espectacles que es poden programar amb els ulls tancats i que es mereix trepitjar encara molts escenaris d'aquí i de fora. (...)