Diòptries

Circ

informació obra


Companyia:
Toti Toronell, Escarlata circus
Ajudantia de direcció:
Pere Hosta
Direcció:
Laura Tajada
Sinopsi:

Una de les grandeses del circ és que que no li cal cap història per emocionar, l’art del risc i de les coses impossibles, l’habilitat, l’humor, la música… en definitiva, l’art amb totes les seves facetes estan al servei del circ. I això és el que volem que expliqui Dioptries.

Una troupe de circ està atrapada entre dos mons, i ha de resoldre el dilema de fer dos espectacles alhora… Entrar, sortir i els canvis precipitats d’un escenari a l’altre donen joc a l’espectacle.

Dos espectacles en un, on volem que el públic s’impliqui d’una manera activa i es mori de curiositat per saber què està passant a l’altre costat de Dioptries.


Crítica: Diòptries

11/05/2019

Mai es pot veure tot, caldria veure-la dos cops, divertits i irreverents

per Jordi Bordes

Toti Toronell i Pere Hosta s'han trobat feliçment fa un temps. Sobretot, arran d'Escargots i fent de companys d'aquell assaig de Tortell Poltrona al Circ Cric de fa uns anys. Ara, tornen a fer un nou espectacle que recull, en part, una idea mig desenvolupada entre Pepa Plana i Toti Toronell (Despistats). I que coincideix amb el joc de Laberint Striptease sobre teatre de Joan Brossa i ideat per Roberto G. Alonso. El repte de la troupe és convertir la pista en un circ amb dos escenaris impossibilitant que una acció el vegi la meitat del públic. Una provocació. Semblaria una oportunitat per doblar la durada de l'espectacle (per permetre que es vegi els dos sectors en diferent ordre). Però, en realitat, les accions són diferents i quasi mai es deixa alçat el teló per veure el que succeeix a l'altra meitat.

Amb música en directe (fins i tot a cappella "amb dues culleres no es veu res, res de res"), amb la màgia de les acrobàcies dalt d'una bici (que ja vam veure abans en el Circ d'hivern, dirigit peer Guillem Albà del 2016), amb salts a la banquina. I amb els artilugis tant artesanals com imprevisibles de Toti  Toronell i Pere Hosta. I sí el joc de la mirada, és un recurs divertit, desproporcionat, que funciona i que diverteix. També la sessió d'oculista coreografiada pels braços del públic.  Sempre es podrà dir que aquesta peça és incomplerta perquè s'ha vist només amb un ull. Faltaria veure l'altra cara de la lluna per comprendre tot el satèl·lit. De fet, la vista amb dos ulls dóna la capacitat de la tridimensionalitat. Deu haver un veritable codi de circulació per no descuidar cap de les dues bandes (sobretot perquè són sis els actors i músics els que van intercal·lant-se ii, encara, amb canvis de vestuari). EL mèrit de tot plegat és que aquest garbuix sigui fàcil, que l'artiis superi el tràngol de recordar el seu itinerari particular. A partir de llavors, tot sonarà com una entrada de circ mil·limetrada de pallasso i permetrà respirar amb el públic el millor moment del gag.