Diòptries

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Trapezi 2019

Recomana fa una selecció d'alguns dels espectacles que s'han programat a aquesta edició del Trapezi. Conèixer el context d'una creació ajuda a decidir per una tria o una altra. Bon circ, a Reus!

Itineraris recomana

Companyia:
Toti Toronell, Escarlata circus
Ajudant de direcció:
Pere Hosta
Direcció:
Laura Tajada
Sinopsi:

Una de les grandeses del circ és que que no li cal cap història per emocionar, l’art del risc i de les coses impossibles, l’habilitat, l’humor, la música… en definitiva, l’art amb totes les seves facetes estan al servei del circ. I això és el que volem que expliqui Dioptries.

Una troupe de circ està atrapada entre dos mons, i ha de resoldre el dilema de fer dos espectacles alhora… Entrar, sortir i els canvis precipitats d’un escenari a l’altre donen joc a l’espectacle.

Dos espectacles en un, on volem que el públic s’impliqui d’una manera activa i es mori de curiositat per saber què està passant a l’altre costat de Dioptries.


Crítica: Diòptries

13/05/2019

Com et mires la vida?

per Núria Cañamares

Us ha passat mai que sou a un lloc i penseu en com seria estar a l’altre? A ‘Dioptries’ us ho preguntareu i, afinant la vista, provareu de tafanejar què passa a l’altra banda de l’escenari, d’on també sortiran els aplaudiments del públic, però en altres moments i fruit d’accions que intuireu diferents. De fet, en algun instant, en l’obertura del cortinatge aconseguireu veure alguna cosa, però us deixarà més descol·locats encara. Què coi estan fent? S’han canviat de roba? Ho veurem on som “nosaltres” després? La resposta només es pot esbrinar d’una manera: repetint. Però amb una sola representació ja us deixaran satisfets, és completa per funcionar per si sola.

La idea de base recorda el ‘Despistats’ que van protagonitzar fa uns anys el mateix Toti Toronell –creador i director de l’espectacle– amb Pepa Plana, però evoluciona cap a altres senders. Si allà cadascú explicava “la seva història”, ‘Dioptries’ és un constant anar i venir de personatges a l’estil del vodevil, un joc al que s’hi afegeix l’exhibició circense. D’aquí la innovació de la proposta: la comunió de dos llenguatges que es retroalimenten.

Jessica Arpin damunt la bicicleta i Mon Mató i Maria Palma amb exercicis de mans-mans i bàscula mostraran la seva destresa, unes habilitats que està clar que, encara que ho intenten –bé s’ha de reconèixer!–, no tenen els pallassos Pere Hosta i Toti Toronell. En tenen d’altres, com fer-nos riure amb els seus intents i absurditats. Diuen que parlen de broma perquè el món els prengui seriosament.

Hi ha escenes surrealistes a l’estil d’’Escargots’ d’aquest tàndem Hosta-Toronell (Slow Olou), números de clown clàssics que mai caducaran i que s’encavalquen amb enginyoses troballes per a l’ocasió (no farem spoilers) i un admirable control del ritme que equilibra el moviment trepidant amb l’estampa més poètica. Hi contribueix la música, bonica i diferent per a cada entrada, encara que al final del número pot acabar esgotant amb la seva idiosincràtica repetició. I hi ha també, molt, molt humor. Els acròbates participen del treball d’actor amb una vis còmica que podria explotar-se més, però que no deixa de fer girar l’engranatge, un motor que troba punts comuns per adreçar-se alhora als dos segments de públic: de cara, d’esquena, de perfil... i cap per avall.

A la vida, tot depèn de com t’ho miris. I a vegades la decisió ni tan sols depèn de tu. És l’atzar. Com en aquest espectacle. Quin costat veuràs?