Els catalans estem encantats d'haver-nos conegut, que diu aquell, i ens sembla que això del seny i la rauxa és una combinació imbatible, que mostra al món el nostre equilibri còsmic. Però qui va inventar la dita del seny i la rauxa segur que era algú molt assenyat i poc arrauxat. És difícil i improbable, l'equilibri partint dels contrastos, com és difícil conèixer-se un mateix. Imagina't, doncs, conèixer els altres, i ja no diguem les altres cultures. I si parlem de cultures distants, la dificultat augmenta. Aleshores, posem el cas extrem i exòtic de que volem entendre o acostar-nos o copsar la cultura del Brasil. En parlar de “tropicalisme”, segur que caiem en el “cunyadisme”, i en fer referència a Lula i a Bolsonaro, potser no arribem a valorar la gravetat de la situació d’un país amenaçat per mil perills: dels ultres evangelistes a la crema o deforestació de la selva, de la subjugació a les faveles a les diferències brutals entre classes i grups, de la riquesa cultural silenciada a la pobresa material extrema, etcètera etcètera.
Nietzsche va deixar escrit, a El naixement de la tragèdia, que tot allò que ara anomenem cultura, formació, civilització haurà de comparèixer alguna vegada davant del jutge infal·lible: Dionís. Brasil està molt lluny de Grècia, i lluny també d’Alemanya, i potser per això, i per tots els corrents soterrats, selvàtics, afrodescendents i espirituals que en recorren la cultura, la civilització i la formació del país, l’esclat dionisíac sembla trobar-hi el seu lloc, emergint en moments puntuals i volcànics en les seves manifestacions més creatives: a la música, al teatre, a la dansa. L’energia alliberada i amenaçant es deslliura en les obres de Lia Rodrigues, que es veuran al Mercat de les Flors en els propers dies i setmanes, a partir del 22 d'abril i fins al 7 de maig. En un espectacle com Furia, on les masses es retorcen sanguinolentes entre matalassos, plàstics i embalums, o a Encantado, on els intèrprets fan voleiar i es recargolen entre un munt de mantes acolorides, en una munió entre revolucionària i carnavalesca.
Jo, per aproximar-me al Brasil “des de la distància”, i, com no, sempre des del respecte i la humilitat, però també des de l'entusiasme i la curiositat, començaria per fer referència a una figura com la de l'arquitecta italo-brasilera Lina Bo Bardi. Ja el seu nom és una simfonia de ritme i moviment, i des del primer moment, en endinsar-me a la seva obra es fa palesa una varietat cromàtica que fa possible la convivència de l'arte povera, l'etnografia, la cultura popular i els cromatismes de flors i ocells, de la natura més exuberant, tot plegat de la ma del neorrealisme, el progressisme, el racionalisme. Travessen la seva obra, tensionant-se i qüestionant-se, la innovació i la tradició, la tecnologia i el vernacle, el reciclatge i el brutalisme, i tot això és evident, sobretot, al projecte que va fer per la seu del Teatro Oficina, una companyia fundada l'any 1958, i que se situa a la Rua Jaceguay del barri de Bixiga, a São Paulo. Allà, la barreja del teatre brechtià i de la potència del Living Theatre es va agermanar amb el teatre social i les idees tropicalistes, provinents de les inspiracions primitivistes d'Oswald de Andrade.
Si parlo de tot això és perquè, igualment, la convidada a la propera “constel·lació” del Mercat de les Flors, Lia Rodrigues, una figura central de la dansa i la cultura brasilera, ha fet de la hibridació ancestral-avantguardista la seva força creativa: en el seu cas, combinant una estètica provinent en part de la coreògrafa Maguy Marin, amb qui treballà a Europa, amb la sensibilitat social més compromesa i amb la cultura terrenal, tel•lúrica i material/sensorial del seu país. La coreògrafa també té entre mans, desde fa gairebé vint anys, una plataforma que beu d'aquella iniciativa explosiva i redemptora del Teatro Oficina: a la favela Maré de Rio de Janeiro, les arts del moviment són al centre d'una sèrie d'activitats educatives, socials i artístiques, i des del 2009 això ha trobat el seu lloc al Centro de Artes da Maré i a l’Escola Livre de Danças da Maré. Rodrigues, qui també va posar en marxa i dirigí el Panorama Festival de Brasil el 1992, manté viva igualment la seva Companhia de Danças, amb activitat de creació i producció pròpies, que combinen amb laboratoris i classes.
A la constel·lació del Mercat es podran veure algunes de les peces de la Companhia de Danças, com ara les citades Furia i Encantado (27-29 d'abril, i 4-6 de maig). També hi haurà altres espectacles de creadors afins, com Volmir Cordeiro (Metròpolis, 22 i 23 d'abril), Ana Pi (The Divine Cypher, 29 i 30 d'abril) i Alice Ripol (Lavagem, 5 al 7 d'abril). I una “programació expandida” rica i interessant: amb les converses pre- i postfunció habituals, per introduir i debatre sobre els espectacles, i també amb conferències, trobades-conversa, una instal·lació (provinent del centre cultural Centquatre de París), projeccions de curtmetratges a partir dels quaderns de treball de la coreògrafa, workshops dels ballarins, i una conferència de Rodrigues dirigida a alumnes de secundària (“El poder transformador de l'art”, el dia 26 d'abril al CCCB).
Furia
Per crear Furia, una obra representativa de la seva estètica i de la profunditat de la seva proposta, Rodrigues treballà al llarg del 2017 amb alguns residents de Maré, que formen habitualment l'elenc de la companyia juntament amb ballarins professionals. L'obra beu del pensament de l'escriptor afro-brasiler Conceição Evaristo, qui deixà plantejat el següent vers lúcid, esperançador i misteriós: “E quando a dor vem encostar-se a nós, enquanto um olho chora / o outro espia o tempo procurando a solução”. La companyia preparà l’obra en un procés coincident en el temps amb la campanya que finalment duria Bolsonaro a la presidència del país, i en aquesta conjuntura inquietant, el col·lectiu amarat de la bellesa i també de la resistència, o sigui, de la bellesa resistent, es preguntava: “Com espiar el temps en un món dominat per una infinitat d'imatges contrastades -esfereïdores i belles, fosques i lluminoses- travessades per una infinitat de preguntes sense resposta i impregnades de contradiccions i paradoxes? Com espiar el temps en un món de fúria? Com donar visibilitat i veu a allò que és invisible i silenciat?”. Per Furia desfila el ritual Candomblé, el realisme màgic, el burlesque revisitat i les processons de penitents cristians. A través de danses plenes d'energia i fúria, emergeix el desafiament i el tremolor d'una escena on els oprimits s'encavalquen en formes reciclades i reinventades, i on apareixen carrosses de carnaval, es llancen desafiaments al poder, i es plantegen qüestions com la de la invisibilitat i la visibilització, el silenci i el crit. Cal escoltar aquest crit bellìssim, cal atendre aquest silenci irat.
