La constel·lació que a partir del 8 de febrer el Mercat de les Flors dedica a la coreògrafa Olga de Soto, valenciana resident a Brussel·les, permetrà veure les peces Incorporar, la versió d'Incorporar Kids, Mirage – Displacement (a la Fundació Miró) i alguns dels seus films. El dia 11 se celebrarà una xerrada postfunció, dins del cicle Dramatúrgies del debat.
Quan la performance va penetrar el teatre, rescatant el públic de la postura del missioner -traient-li del damunt el pes mort del text-, la platea i l'escenari van esclatar en un gran orgasme, i aquell crit el van sentir fins i tot rere els murs dels museus. Com a espectador de teatre, sempre he sospitat que la dansa, deslliurada de la paraula i respirant amb menys cotilles, s'atrevia a anar més enllà en la seva cerca de noves formes: saltava al buit amb menys por i tot sovint en tornava amb nous descobriments. INCORPORAR lo que queda aquí adentro en mi corazón, (linkeu al Mercat de les Flors per comprovar com s'escriu el títol realment, amb tots els ratllats i subratllats i cursives), entre els altres espectacles d'aquesta constel·lació dedicada a l'Olga de Soto, corrobora les meves sospites i evidencia -ja des del mateix títol- que, quan les arts plàstiques ballen amb les arts del moviment, continuen formant un equip hipnòtic i imbatible.
La dansa i el moviment hibridats en una autoexploració inspirada i lúcida han centrat altres obres anteriors de l'Olga de Soto: a Éclats Mats (2001), en la que es basa Incorporar, es partia de la confrontació i els encreuaments de música i moviment, i de l'anàlisi dels verbs de l'acció, en una represa posterior a la tabula rasa de l'anomenada “no dansa”. A Débords/ Réflexions sur La table verte, de Soto investigava sobre el ballet de Kurt Jooss del 1932, lligant dansa i recerca històrica: assaig polític, records i entrevistes, per presentar d'una altra forma la memòria d'un art eminement efímer (Boris Charmatz va optar per un altre format engrescador: dur els ballarins al museu). Fent un joc de paraules, si fa alguns anys Xavier Le Roy va desplegar un grapat de treballs en la seva Retrospectiva (a la Fundació Tàpies de Barcelona), el que Olga de Soto fa a Incoporar podria ser qualificat d'“introspectiva”: més que una exposició, una sobreexposició que deixa del tot exposat l'art dels ballarins.
El terme llatí spectacula designava el lloc de l'espectador, més que no pas allò que s'oferia a l'escenari. És, doncs, un punt de vista i no un objecte acabat, el que de fet activa l'engranatge escènic. Una intenció, un desig, una curiositat: l'espectacular és l'acció de mirar. A Incorporar, en escena hi ha sempre un intèrpret que fa, i un altre que l'observa i li dona suport. Aquests personatges secundaris apareixen i desapareixen, fins i tot de manera estranya, sota el terra de linòleum. Les accions d'un i la mirada de l'altre són igual d'importants, i estan tensant i equilibrant en tot moment el balanceig d'aquesta coreografia, que comença assossegada i misteriosa, i progressa fins a inquietar-se i inquietar-nos. Organitzada en un tríptic, aparentment consta d'una sèrie de variacions sobre un tema, que permet descobrir el que en primera instància havíem vist, o, més ben dit: el que se'ns havia escapat i havíem deixat de veure.
El tríptic, entès d’aquesta manera, ens conduiria de l'espontaneïtat a la visceralitat, alliberant-se d’una capa de pell en cada acte. Recorrem la superfície de la visualitat, i ens trobem amb una faceta més cerebral i memorística, més sensible, hàptica i sensorial, fins que descendim cap a una realitat nerviosa, cartilaginosa, fins i tot sagnant. Algú va deixar escrit que el bell és el començament del terrible, que encara podem suportar. Si la peli Avatar: el sentit de l'aigua, actualment en cartell, ens convida a ofegar-nos en una soporífera immersió del 3D al cinema, i l'allau d'imatges i selfis a les xarxes socials empantaneguen la quotidianitat amb la seva presència pristina i impermeable, o el metavers ens promet nous mons més simples i eteris... aquí es va en un sentit diametralment oposat. Però, quin seria, el terme que descriu millor el contrari de l'alienació? Sigui quin sigui, tal terme definiria bé aquest espectacle, que proposa imbricar l'aquí i l'ara amb l'abans i el dessota, tallant i buidant l'escenari tal com Buñuel va tallar l'ull aquell. Els sons dels metrònoms d'unes clepsidres (rellotges d'aigua) es transformen en altars sacrificials que s'estoven i es fonen, desfent l'instant mentre en escena se succeeixen els exercicis entremaliats i juganers d'un ballarí vestit de faula infantil, els treballs d'una ballarina que en un espai més i més carregat de tensions, ecos i reverberacions, prova de recordar, revisitar, reproduir el que ha passat, i una tercera ballarina orquestra un esclat de pulsions, sentiments, sensacions, on tot es toca i tot es taca, fins que l'espai diàfan i asèptic s'omple i es densifica en un desgavell de sons, plecs, teixits, restes, fragments, bassals, fluids i fluxos.
Potser estic completament equivocat, però em sembla que l'esperit de Fluxus -l'ésser i l'esdevenir, el buit i el ple, la gravetat de la lleugeresa, i viceversa- travessa de cap a cap la reflexió ballada i el ball reflexiu d’Incoporar. Cicles, rimes, contraposicions, progressions: un joc d'intents esforçats on la cosa primer es fa, després es refà, i finalment es desfà, en un moviment que giravolta i s'explicita (per això Incoporar Kids es redueix a una versió alegre i enigmàtica de la primera part de la peça mare). Els tres actes transiten irremeiablement d'allò que es veu des de fora a allò que se sent des de dins. La trama podria donar peu a un espectacle conceptual o minimalista, però aquesta força essencial és igualment suficient per bastir un thriller cru i sense ornaments. I, efectivament, permet saltar al buit i trobar i veure i mirar tantes coses: fixar-se i analitzar els ritmes, encarnar les diverses facetes de la corporalitat, mostrar com l'espai és el producte del cos, i no pas el seu contenidor abstracte, concretar la violència que amaga tota formalització, tota forma. Això, que jo intueixo temeràriament i resumeixo matusserament, l'espectacle ho desplega en una hora i mitja de misteri i delicadesa, equilibri i elegància, potència i serenor... mentre hi ha assajos i llibrots imponents que per explicar-nos-ho necessiten cinc-centes pàgines (com a mínim).
