El Mercat de les Flors inaugura la seva temporada 2022-2023 amb un programa doble dedicat a Jesús Rubio Gamo. Nascut el 1982 a Madrid, aquest coreògraf i ballarí independent ha portat les seves creacions per mig món. Rubio Gamo ha viatjat, amb els seus espectacles, als millors escenaris i festivals d’Europa i Amèrica, i durant dos anys consecutius (2017 i 2018) va ser escollit per la xarxa de dansa Aerowaves com un dels vint coreògrafs joves més destacats del panorama europeu. Entre les seves peces cal destacar Gran Bolero, una coreografia per a dotze ballarins coproduïda pel Mercat de les Flors i els Teatros del Canal, que va ser distingit amb el Premi Max al Millor Espectacle de Dansa del 2020. Aquest gran muntatge, interpretat per sis ballarins de Barcelona i sis de Madrid, serà l’encarregat d’obrir la temporada del Mercat, complementat per un solo interpretat pel mateix Jesús Rubio Gamo. Hem conversat amb ell sobre dansa, espectacles petits i grans, confinament del cos i alliberament de l’esperit.
Aquest estiu vaig assistir al festival Danseu de Les Piles, on vas ser present per partida doble: els veïns del poble van ballar una versió del teu Bolero, i el diumenge al vespre el Gran Bolero va servir per clausurar el festival. Com vas viure el Danseu?
Va ser una experiència molt bonica. Quan el Pau Estrem em va explicar la seva idea pel desè aniversari –que una sèrie de creadors que havíem passat pel Danseu féssim la transmissió de les nostres peces als veïns de Les Piles– em vaig emocionar. Un poble sencer completament bolcat en un festival de dansa... Sembla una utopia, oi? Transmetre el Bolero em va servir per reflexionar sobre les pautes que havia utilitzat durant la seva creació, i al mateix temps vaig tenir l’oportunitat de provar-la amb altres cossos, i intentar connectar-los mitjançant l’alegria, la resistència, el cansament. Em va fer molta il·lusió tornar a repensar el meu treball i traspassar-lo a uns intèrprets nous.
El Gran Bolero va tancar el festival en un escenari espectacular a l’aire lliure. Ja havíeu actuat en espais similars?
L’escenari era realment preciós, mai no havíem actuat al mig del camp. Aquesta peça prové de l’energia transformadora que conté el Bolero de Ravel, i es presta molt a fer-la a llocs diversos, llocs singulars i vinculats a la celebració. L’espectacle ha viatjat molt i l’hem fet principalment en teatres, però també l’havíem portat a espais singulars, com ara una plaça o un castell. El fet d’estar envoltat de natura sí que va ser totalment nou, com si li féssim una invocació amb els nostres cossos.
El Gran Bolero, que veurem al Mercat de les Flors del 29 de setembre a l’1 d’octubre, va néixer el 2019.
L’espectacle va sorgir en un moment de gran efervescència de la dansa a Madrid, i a més vam tenir la gran sort que fos una coproducció entre els Teatros del Canal i el Mercat de les Flors, cosa que succeïa per primer cop. Tot plegat va sorgir d’un petit duo de quinze minuts a partir del Bolero, que vaig fer el 2016, en un moment personal en què jo estava força baix i m’havia desenamorat una mica de la dansa. El Bolero va ser com un impuls, i aquest impuls encara continua viu, sis anys més tard! [riu]. D’aquella peça de quinze minuts amb dos ballarins vam passar a un espectacle de quasi una hora amb dotze intèrprets en escena. Sempre dic que el Gran Bolero és el plaer de ballar, del cansament, de la il·lusió. Quan no podem més, sempre apareixen persones que ens traspassen la seva energia. En definitiva, la dansa és això: connectar gent de diferents procedències i ajuntar-nos per ballar.
Quin ha sigut el recorregut del Gran Bolero, durant aquests últims anys?
La peça ha girat força, tenint compte tot el que ha passat al món aquests dos últims anys. Em fa una il·lusió especial pensar que el Gran Bolero ha sobreviscut a la pandèmia. Tornar ara al Mercat de les Flors em fa molt feliç, també per tot el que representa aquest fantàstic espai. Sempre m’he enfrontat a les meves peces amb la sensació que poden millorar contínuament. L’he seguit treballant i canviant alguna cosa, perquè l’estructura coreogràfica funcionés millor, perquè els ballarins la transitessin de forma més natural. El públic sempre vol sentir empatia amb els intèrprets. El Gran Bolero té una estructura d’acumulació de moviments en revers, que és l’excusa perquè els ballarins viatgin per diferents estats, en relació amb el seu cos i el fet mateix de ballar. Actualment, la peça està infinitament més rodada i madura, perquè cada vegada que l’hem interpretat el públic hi ha connectat i els intèrprets se l’han fet més seva. No passa gaire sovint que la gent de la dansa tinguem l’oportunitat de fer un espectacle durant tant temps: des d’una ciutat de perifèria d’Espanya fins al centre d’Amsterdam. Durant aquest temps jo també he après molt gràcies a veure la peça, com a espectador, i sentir com la rebia cada públic. Hem parlat molt de tot el procés amb els ballarins, hem plantejat un tipus d’escalfaments específics pel Gran Bolero... Quan una peça té una vida curta, que lamentablement és el que sol passar en el món de la dansa, et quedes sense saber mai fins a on hauria pogut arribar. Tot ajuda a fer-te créixer com a coreògraf, artista i persona. S’ha de posar el focus en allò que aprens cada dia, i jo sento que no deixo mai d’aprendre.
Al Mercat de les Flors també presentaràs el solo El hermoso misterio que nos une, a la Sala Pina Bausch, en què tu n’ets l’únic intèrpret.
Vaig fer el meu primer solo, Ahora que no somos demasiado viejos todavía, el 2016, el mateix any que vaig estrenar el Bolero. Va significar la possibilitat de retrobar-me amb el meu cos, amb el material expressiu de la meva corporalitat en escena. Vaig fer aquest solo, el vaig girar bastant, i el meu “jo” ballarí va sentir-se força recompensat. Últimament, havia escrit una mena de diari, unes paraules que s’han acabat incorporant a aquest nou solo que es veurà al Mercat de les Flors. Anava a l’estudi, practicava un moviment, buscava un flux de paraules relacionat amb aquell moment. Els dos codis que treballava eren el moviment i la paraula, la dansa i la literatura. Era com relacionar dos fluxos als quals em podia entregar completament: com si posés cos a quelcom que ja existeix. Aprens el ritme i el corrent de les paraules, hi poses la teva carn i d’aquesta manera arriba a l’espectador. Això em permetia jugar amb la idea de temps, ja que tant el llenguatge de les paraules com el del moviment em fascinen (a part d’estudiar ballet i dansa contemporània també vaig fer teatre i literatura a la RESAD de Madrid). Quan aquests codis et travessen, t’estan modificant, i estàs parlant de la teva individualitat, però al mateix temps de la col·lectivitat en què estem tots immersos. De fet, vaig començar a treballar aquest solo durant la pandèmia.
A la primavera del 2020, en ple confinament, també vas engegar un projecte de dansa en línia, si no m’equivoco.
Sí, de fet va ser gràcies al Festival de Otoño, que va donar ajudes als creadors perquè poguessin continuar treballant des de casa. Jo assajava a casa, ballava i em gravava en vídeo. T’he de confessar que, en un primer moment, el confinament em va anar de meravella: em va permetre aturar-me i tenir més temps per descansar o llegir. El projecte pandèmic (Ay, amor, ¿qué haré yo con toda esta movilidad?) va néixer gràcies a l’ambaixada espanyola a Washington. Em van proposar que fes alguna cosa en línia, i d’aquí va sorgir aquesta pregunta: què fa un ballarí amb el seu cos, quan no pot sortir de casa? La dansa és una disciplina que et permet viatjar molt i conèixer gent de tot el món, perquè té la virtut que no està limitada per les fronteres de l’idioma. Vaig convidar a ballarins espanyols i nord-americans que investiguessin unes línies de moviment, i cada intèrpret decidia com ballava i des d’on es gravava, si enregistrant tot el cos o bé només una part en concret. Aquest mateix projecte es va repetir amb el centre cultural d’Espanya al Perú i al festival de Lima.
I ara tornes a Barcelona, amb el programa doble que et dedica el Mercat de les Flors.
Sí, estic encantat i molt agraït al Mercat i a l’Àngels Margarit. El Mercat de les Flors és una institució que té una història i un recorregut que des de Madrid sempre hem vist amb enveja, perquè no tenim res semblant. I em fa molta il·lusió tornar amb dues peces tan diferents: el Gran Bolero, un gran format a la Sala MAC, i el meu petit solo a la Sala Pina Bausch. Tinc molta curiositat per veure com reaccionarà el públic català davant d’aquestes dues propostes. La primera és forta i vibrant, i la segona és molt més mesurada i íntima. Però totes dues connecten amb l’essència de la naturalesa humana: la capacitat de moure’s, d’imaginar i de vibrar.
