1. “PROTO SN(1806)” és el nom d’una supernova i el títol de la teva peça. Em va sorprendre la definició de “supernova” quan la vaig buscar, perquè pensava que era una estrella, però és una explosió estel·lar. D’on sorgeix aquesta inspiració de les supernoves?
Apareix des de diferents llocs d’una forma casual. En el meu últim treball Where is Janet?, en l’última escena jo em quedo com una exposició viva en una projecció de l’univers. Jo no ho sabia, però el que es projectava eren supernoves. Algú ho va dir en una crítica i jo vaig pensar que ho deia pel meu cognom (Novás), i a partir d’aquí vaig començar a investigar i llegir sobre les supernoves. Aleshores va ser quan es van unir aquestes casualitats amb el moment en què jo em trobava, un moment d’explosió i de voler expandir el meu treball per deixar de treballar en solitari i compartir més l’espai creatiu. Em va semblar que aquestes tres idees casaven molt bé i oferien un joc molt bonic per arrencar aquesta producció.
2. Com connecten aquests referents de l’astrofísica amb l’altra part més política de la peça, la que tracta sobre maneres alternatives de convivència en l’espai comú?
En les meves obres acostumo a posicionar-me molt, sempre en relació amb una manera d’estar en escena i els conflictes que em genera. Ja fa un temps que em sento a disgust amb la manera en què m’estic relacionant amb el lloc que tinc, amb la dansa, amb l’espai, amb allò polític, allò artístic, etc. És un sentiment personal, però que també ve de fora, com per exemple de la precarietat, que pesa molt en la professió. No és una queixa, però sí una reflexió sobre la manera per continuar fent el que faig des d’un lloc més amable, perquè no ens haguem de veure tan afectats a nivell personal pel treball. A mi em travessa d’aquesta manera, però no parlo només de mi, sinó també d’una ressonància del que tinc al meu voltant, de cossos molt cansats i desgastats, cossos artístics que estant tota l’estona lluitant. Hi ha alguna cosa de la cultura de l’esforç que acaba desgastant la il·lusió.
PROTO ve d’un desgast, d’empènyer durant molts anys, però en lloc de deixar-ho o desplaçar-me a un altre lloc, vaig voler veure si hi havia la possibilitat de construir un altre espai des d’on poder seguir treballant d’una manera més amable amb el meu cos, els altres cossos i amb el fet artístic. És una prova i un risc que també tenen les altres obres, i que els dona una fragilitat.
3. Partint de la idea de la supernova i la voluntat de generar aquest espai més amable per crear, quina ha estat la investigació coreogràfica, dramatúrgica, escènica, etc. ?
Com plantejo sempre, el centre és el cos i tot parteix d’allà, de començar per mobilitzar el cos i veure què es desvela i quines sensacions es desperten. A PROTO sí que vaig voler introduir la veu, i la investigació que n’he anat fent en anteriors treballs. La veu com una prolongació del cos, una manera d’expandir-se i accedir a allò invisible i més gran. Per mi la veu té una cosa molt poderosa i és que et permet veure el cos en la dimensió que realment té, més enllà de la física. Vaig plantejar el treball de cos a partir de la fisicalitat i la veu que parteix del cos, de les diferents tonalitats corporals i com aquestes afecten el moviment; a partir d’aquí he anat creant una mena de ficció, sortint de la primera persona en què acostumava a treballar en les peces anteriors. Llançar-me a aquesta ficció em permetia treballar des d’un lloc menys “afectiu”, tot i que és inevitable separar-me d’això, però sí que em donava més joc. La ficció em va semblar una mica aquest lloc més amable des del que poder apropar-me a llocs que un s’imagina o desitja.
Aquesta ficció la vam crear amb les intèrprets Yuantao Gorriz, Julia Kayser, Danielle Mesquita. Una idea que tenia molt present des d’un principi era crear “arquitectures més petites”, que fins i tot puguin ser invisibles (com els codis) i ens permetin estar més a prop del nostre cos, i no tan lluny. Si pots parlar fluixet, estàs més a prop i tot és més amable, però quan et vols expandir molt, acabes perdent alguna cosa de la teva essència. Havíem de retornar al cos, fent-lo valdre i posant-lo en potència, i la manera era crear arquitectures més petites, encara que fos en espais grans. Volíem tenir uns codis entre nosaltres, però jo no els vaig voler imposar, sinó que van ser elles a partir de les eines que els vaig donar, que són les eines amb què treballo sobretot en els laboratoris que imparteixo. La idea de PROTO és utilitzar aquestes eines per posar el cos en valor i veure què és el que construeixen elles i com troben els seus llocs de potència.
4. De fet, vas conèixer a les intèrprets en aquests laboratoris que imparteixes, algun d’ells com a artista associada a El Graner. Com va anar això?
Jo mai m’ho vaig plantejar com unes audicions, perquè és una idea que s’allunya molt del meu treball, però no sabia ben bé com i els laboratoris van servir per trobar la química amb la gent. De fet, jo només he dirigit una obra, sempre he estat més en col·laboració o treballant sola, i volia descobrir quin perfil de ballarina o performer podria encaixar més amb el meu projecte, perquè és molt físic, però també molt psicològic. És un treball molt exigent, de molta insistència i persistència, a vegades també de molta frustració, perquè és un procés lent d’estar i entendre, en el que la fisicalitat ha de negociar amb allò psicològic i cal una certa maduresa. A mesura que anava fent els laboratoris, descobria la complexitat del treball i quines personalitats hi podrien encaixar millor, però van ser elles les que em van donar la pista a partir de la connexió que tenien entre si. Vaig veure una cosa molt animal i instintiva en elles i els seus cossos, que és on resideix el meu treball, i això facilitava molt les coses.
5. Quin paper té el so en la peça?
El so ho és tot; ha estat el més complex i de fet, ha passat per moltes persones. La fragilitat de l’obra està en el so, perquè és intangible i variable, i aquestes variacions afecten l’obra, però alhora fan que sigui molt més potent. Aquesta és l’aposta i el risc que estic proposant, ja que és tot en directe, elles porten micròfons i cadascuna té una capa sonora. Però he après a assumir el risc i jugar amb els problemes tècnics, no t’hi pots enfrontar.
6. La peça es va estrenar fa no res al Terrassa Noves Tendències. Com va anar?
Les estrenes sempre són estressants, és la primera vegada que llences “la criatura”, però encara està per formar; va ser bonic, però ara s’ha de polir. Em quedo amb el fet que la criatura m’agrada, em toca i m’emociona, però ara ha de tenir el seu procés. Quan les obres són tan viscerals, demanen un temps llarg de cocció per madurar i que estiguin tancades del tot. De cara al Mercat de les Flors, estem fent un treball de taula i mirada externa per separat, perquè el treball intern el tenim tots molt clar, ara ens cal només reorganitzar algunes coses. També ens cal molta part tècnica per assajar i no podem assajar en una sala normal.
7. De PROTO també volia parlar de la idea de “catàstrofe”.
La catàstrofe és part de la ficció que vaig construir per proposar a les intèrprets, però explicar-ho seria desvelar el que succeeix dins l’obra. El que sí puc dir és que la catàstrofe té a veure amb aquest cansament del cos de que parlàvem, amb uns cossos totalment desconnectats de si mateixos; per mi aquesta és la catàstrofe a nivell col·lectiu.
8. Enmig de tot aquest procés, has estrenat una pel·lícula com a actriu protagonista.
M’he adonat que estic en un moment de canvi, un canvi d’etapa personal que va començar amb Where is Janet?, un canvi que també té a veure amb l’edat, amb una altra energia i amb una manera diferent de relacionar-me amb el cos. Sempre he sigut molt explosiva, Mercedes máis eus en va ser el clímax, però tota aquesta feina física i de producció, de tirar endavant una creació, m’ha portat un cansament molt gran que m’ha fet buscar una altra manera de comunicar. També hi ha hagut alguna cosa còsmica (en relació amb les supernoves) en el fet que aparegués la pel·lícula just en aquest moment, quan anava a començar la producció de PROTO, tot començava el mateix dia.
M’adono que hi ha una necessitat de canvi en la manera que tinc de comunicar. Fins ara he utilitzat la dansa perquè m’hi identifico i sé anomenar amb el cos, però fent la pel·lícula m’he adonat que aquesta sensibilitat va més enllà del fet escènic i coreogràfic, que es pot traslladar a altres àmbits com el cinema. Crec que m’estic coneixent en una nova etapa, i que per haver fet un treball introspectiu, ara soc conscient de totes les potencialitats i la infinitud del cos, cosa que em torna a portar a les supernoves.
9. Durant la residència al TNT, vas anar a presentar la pel·lícula a San Sebastià i després de l’estrena vas anar a recollir la Concha de Oro. Com ho estàs compaginant?
Està sent molt intens. Encara no sé com ho estic digerint. També perquè en el cinema hi ha molta visibilitat, molta premsa, i és desbordant. Però intento tenir els peus a terra, més que res perquè una cosa no es mengi a l’altra; fa molt de temps que estic immersa en PROTO i vull cuidar el projecte, però alhora també van de la mà en molts sentits. Estic molt agraïda d’haver participat en la pel·lícula, perquè està sent una experiència molt bonica i és un projecte que em toca profundament, ja que parla de la meva terra, pràcticament s’ha rodat a casa meva i toca temes que tenen molt a veure amb mi i del que jo parlo, com és la memòria del cos i el que el cos explica. El meu personatge és un personatge silenciós que parla amb el cos totalment.
Alhora també se’m desperta una mirada crítica des de l’audiovisual que m’ha permès fer valdre el cos i el treball de la dansa dins del cinema, perquè encara que se n’estigui parlant, som unes arts que estem poc cuidades en comparació amb la plataforma que tenen. M’ha fet il·lusió i he sentit la responsabilitat d’estar allà com altaveu del treball que estem fent moltes.
Quina casualitat que hagi coincidit tot.
Va sorgir tot d’una manera molt inesperada, per això el tema de les supernoves està prenent una altra dimensió per a mi, perquè sento una necessitat de moviment personal i professional des de fa molt temps, però no és fàcil desplaçar-se i donar-se el temps alhora.
PROTO SN(1806) es podrà veure a la sala MAC del Mercat de les Flors el 26 i 27 d’octubre i el 14 de desembre al Centre Cultural Conde Duque de Madrid.
