Proto (SN1806)

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Janet Novas, Yuantao Gorriz, Julia Kayser, Danielle Mesquita
Direcció:
Janet Novas
So:
 L´Voix
Il·luminació:
 Cristina Bolívar
Vestuari:
Clea Ventura,  Emma Megias
Sinopsi:

Tot i que actualment viu a Barcelona, la carrera de la Janet Novás s’ha desenvolupat principalment a Madrid. Fins ara, a Catalunya només n’havíem pogut veure Mercedes máis eu, de manera que la seva residència d’enguany al TNT és una oportunitat esplèndida per redescobrir el seu univers creatiu, caracteritzat per l’exploració de formats híbrids en què el cos, entès com a subjecte autònom i problemàtic, és protagonista.

Al seu darrer projecte, Where is Janet, la coreògrafa i ballarina gallega s’enfrontava a l’esgotament del seu cos i acabava cedint-lo a un doble fantàstic, en una escena final en què la Janet que vèiem a escena deixava de ser la Janet i es convertia en un cúmul de cèl·lules exposat en un museu. La projecció d’una galàxia sobre el seu cos atomitzat ens recordava que no només la identitat no ens pertany, sinó tampoc la matèria de què estem fetes.

A Proto (SN1806), aquesta explosió del jo continua. A partir d’un joc de paraules, la Janet Novás esdevé supernova, i s’aboca a un treball més col·lectiu on la potència del seu propi univers es fusiona amb la potència dels de les altres intèrprets, en un gest exponencial per poder imaginar escenaris més plurals, més lluminosos i menys catastròfics. En aquest punt, s’afegeix a altres artistes que també reivindiquen la necessitat de tornar a pensar en el futur en clau positiva, com l’Aurora Bauzà i en Pere Jou o la Mariona Naudin.

Una de les preocupacions constants als últims projectes de la Janet és l’origen dels cossos, la pregunta per com les fisicalitats estan connectades a una memòria històrica, però també a una fantasia. Per això, una de les seves obsessions a l’hora d’enfocar aquest projecte és confiar en la memòria dels cossos i invocar l’espai necessari perquè aquesta es manifesti. Així com el sistema exigeix que el cos de l’artista estigui contínuament entrenat, depurat i conceptualitzat, i el situa en un estat de cansament extrem, la Janet proposa un moviment a contracorrent que confia en el cos que sap, tot i no saber com explicar-ho: i que confia en el que la unió de molts cossos i veus pot aconseguir quan no se’ls exigeix res, sinó que simplement se’ls deixa ser.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Proto (SN1806)

03/10/2023

A les dones d'aigua no els cal parlar

per Jordi Bordes

Janet Novás indaga de nou en l'atomització del cos (com ja provaria Lipi Hernández a Mol·leculari). Imagina poder disgregar el seu propi ésser en diferents persones per extreure la individualitat i construir una nova comsmovisió universal, en què tots som part d'aquest tot. En realitat, el que projecten el moviment de les intèrprets a l'escena és el d'una mena d'éssers en construcció, com si fossi protopersones, éssers que esdevindran persones més endavant. Lali Ayguadé ja va provar d'imaginar l'evolució de l'ésser humà a Here, des de la veu lírica i el moviment.

La imatge amb els maillots amb punts brillants de Proto (SN1806), com escates, evoquen a les dones d'aigua dels contes mitològics (Novás, gallega, pot identificar-hi mouras). Són uns éssers que captiven per la seva estranyesa com aquelles Aneris que Albert Sánchez-Piñol va escriure a La pell freda que, més tard, tindria la seva versió cinematogràfica. És un univers animal que repica a la intuició de novel·les com Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà, o La mort i la primavera de Mercè Rodoreda.

La dansa contemporània necessita que es transpiri. Tot i la validesa de la dansa teatre (en què els ballarins esdevenen personages i es mouen inspirats per una trama més o menys concreta), no és convenient explicar amb massa evidència la voluntat del treball. La coreografia s'ha d'expressar per sí mateixa. Quan es fan epílegs que evidencien la metàfora trenquen la lgica artística per conve`rtir-la en una construcció analítica que ressona perillosament incoherent. Potser més val donar per bo allò que els públic s'ha imaginat sense cap idea prèvia d'inici, potser deixar que les mouras evoquin un món al que l'espectador hi trobi els seus propis referents.

Per cert, Novás va marxar divendres de Terrassa, cap a Sant Sebastià. La va encertar perquè O corno, la pel·lícula que ella protagonitzava amb altres intèrpres com Diego Anido (habitual en les primeres peces de l'Agrupación Sr. Serrano) va guanyar la Conxa d'Or a la millor pel·lícula del concurs.