Mol·leculari

informació obra



Intèrprets:
Dario Barreto, Janet Novas, Laila Tafur, Juan Carlos Lérida, Manuel Rodríguez, Raquel Klein
Composició musical:
Telemann Rec, Pere Jou, Aurora Bauzà
So:
Telemann Rec, Pere Jou, Aurora Bauzà
Vídeo:
Roger Lapuente
Producció:
Inés Lambisto
Direcció:
Vero Cendoya
Autor:
Vero Cendoya
Sinopsi:

Mol·leculari és una exploració de la idea de grup, del conjunt, de l’instint de la forma (si és que això existeix). Cossos que desborden els límits de la seva pròpia figura, que es multipliquen i acaben constituint una unitat. Totes les formes juntes i multiplicades construeixen Mol·leculari. Allò múltiple esdevé unitari, creant una relació constant entre el cos individual i la seva existència com a part d’un cos comú. La dansa deixa de ser una composició fixa i es transforma en un estat instintiu, aquell lloc on el cos es revela com a caos. Les formes es desborden, les lleis dels contorns es fan més difuses i sorgeix el descans, l’olor dels cossos… Mol·leculari és una invitació a compartir aquest desbordament de la forma. Fins a quin punt som capaços de deixar-nos de banda per tal d’apropiar-nos dels altres? D’orientar-nos cap a allò altre. De ser allò altre. De ser l’altre.

Crítica: Mol·leculari

21/04/2018

Formar part d'un tot esgotador, al·lienant

per Jordi Bordes

Lipi Hernández ha sumat un equip de ballarins de famílies diferents en una peça que juga a construir des dels universos diferents un punt en comú. D'entrada la idea pot ser suggerent però li falta una proximitat amb l'entorn. El public assisteix, a quatre bandes, com els diferents individus acaben acoblant-se a una realitat que els sobrepassa i els al·liena, en certa manera. Ballarins com (per citar-ne tres) la performàtica Laila Tafur (Monstruo), el renovador del flamenc Juan Carlos Lérida (Al baile) o Manuel Rodríguez, deixeble del Kova de La Veronal (Siena) particioen d'aquesta trobada en el caos per esdevnir una frase coreogrràfica, una intenció comuna. Mol·leculari transmet, des d’una notable abstracció, la relació entre l’individu i el grup. Com una idea d’un ballarí transmuta en els cossos dels altres. El simple joc infantil del rei, traspassat a la dansa, amb una necessitat imperiosa d’escoltar-se i reaccionar sense paraules, només mirant-se per anar abordant els diferents quadres. 

A la plaça de braus d'Olot, es comprovava com tot i la diferent concepció de moviment, tots acabaven sumant en aquesta mena de cosmos profund. Quan la frase coreogràfica aconseguia sortir de l’atzucac s’observava una joia en els ballarins, extenuats per un moviment ampli, cobrint diagonals, i alternant la verticalitat amb l’horitzontalitat i evitant el contacte entre ells. Una situació que també es repetenx en una peça que beu d'una sonoritat similar. La de Projecte Ingenu a Vaig ser Pròsper.