És un fet inqüestionable que tota una generació de ballarines i ballarins marcaran una etapa en la dansa a Catalunya i que l’epicentre d’aquest boom cal situar-lo en l’Institut del Teatre. Són joves i estan decididament impulsats per molta gent d’aquell centre a qui caldrà reconèixer en el seu moment l’esforç i la dedicació. Una d’elles és Lipi Hernández: ballarina, docent i responsable d’un mètode que porta per nom DATA. En el rerefons de la proposta una idea del treball en grup, de la col·lectivitat, com a instrument que engrandeix, multiplica els esforços individuals en l’acte ballat.
Ajuntar en un mateix espai aquests dos universos, el conceptual de la unió entre cossos, i alguns dels excel·lents intèrprets que han format nòmina en un moment o altre dels estudis, de la docència de l’Institut, o senzillament en contacte puntual amb aquell centre dona com a resultat una construcció encara més profunda que no pas aquella que se’n derivaria de la lògica coreogràfica i de repetició.
Perquè aquella conjunció genera una nova unitat: una composició que es llegeix des de l’experiència dels 50’ minuts de durada d’aquest espectacle, interpretat amb diferents professionals segons la disponibilitat d’agendes: de moment s’ha vist en dues ocasions, una a la Quinzena de la Dansa Metropolitana de Barcelona i l’altra al Festival Sismògraf i el llistat ha anat canviant.
També en això, efectivament, Mol·leculari demostra la profunditat del punt de partença: perquè és la participació (prendre part, no pas ser una part) en què se sosté. I no pas per deixar de remarcar amb aquest exercici l’alta qualitat de cadascú dels seus integrants. Tot el contrari: la profunda expressivitat d’Álvaro Esteban; el dinamisme de Dario Barreto; la intospecció de Janet Novas; l’elegància gestual de Laila Tafull; la solvència interpretativa de Juan Carlos Lérida; la tensió de Manuel Rodriguez; l’explositivitat de Raquel Klein. Totes elles, tots ells són ben presents en cada fragment de l’obra; de la mateixa manera com només prenen sentit perquè responen a un interès comú.
Així es desplega aquest Mol·leculari, al qual es pot objectar de totes formes un cert ritme irregular, amb tres parts massa marcades. De vegades el trencament del ritme provoca allunyar-se del fil conductor de la peça i obliga a recomençar de nou en l’imaginari de les connexions entre aquests subjectes. Com si fossin planetes orbitant de formes irregulars en un espai imaginari: han de retroba-se, tornar a reconèixer-se, iniciar de nou uns tímids primers contactes, per finalment entrar de ple en el món de les interaccions de grup. Resulta estrany, de totes maneres, les poques vegades en què aquestes relacions més properes es tradueixen en contacte físic. Segurament és intencionadament que així passi.
