Mol·leculari

informació obra



Intèrprets:
Dario Barreto, Janet Novas, Laila Tafur, Juan Carlos Lérida, Manuel Rodríguez, Raquel Klein
Composició musical:
Telemann Rec, Pere Jou, Aurora Bauzà
So:
Telemann Rec, Pere Jou, Aurora Bauzà
Vídeo:
Roger Lapuente
Producció:
Inés Lambisto
Direcció:
Vero Cendoya
Autor:
Vero Cendoya
Sinopsi:

Mol·leculari és una exploració de la idea de grup, del conjunt, de l’instint de la forma (si és que això existeix). Cossos que desborden els límits de la seva pròpia figura, que es multipliquen i acaben constituint una unitat. Totes les formes juntes i multiplicades construeixen Mol·leculari. Allò múltiple esdevé unitari, creant una relació constant entre el cos individual i la seva existència com a part d’un cos comú. La dansa deixa de ser una composició fixa i es transforma en un estat instintiu, aquell lloc on el cos es revela com a caos. Les formes es desborden, les lleis dels contorns es fan més difuses i sorgeix el descans, l’olor dels cossos… Mol·leculari és una invitació a compartir aquest desbordament de la forma. Fins a quin punt som capaços de deixar-nos de banda per tal d’apropiar-nos dels altres? D’orientar-nos cap a allò altre. De ser allò altre. De ser l’altre.

Crítica: Mol·leculari

22/04/2018

Qui és el Rei?

per Núria Cañamares

La coreògrafa Lipi Hernández estira el fil d’un joc ben conegut als patis de les escoles i als escalfaments per a la pràctica física, ja sigui artística o esportiva. Un individu del grup inicia un moviment que la resta segueix fins que un altre n’agafa les regnes. També hi ha la versió estàtica, coneguda com a Director d’orquestra en comptes del Rei. La filosofia és la mateixa, però aquí ja no es juga amb el moviment, sinó amb el so.

A ‘Mol·leculari’, set ballarins i ballarines es miren, s’escolten, se senten i decideixen si se segueixen o no. Entren i surten del meravellós ring de la iniciativa en què, en el marc del Festival Sismògraf, es converteix la Plaça de Braus d’Olot amb el públic disposat a quatre bandes pendent d’endevinar qui arrenca, qui canvia, qui es deixa endur per la inèrcia del col·lectiu.

Servint-se de la dansa contemporània, amb més tronc que terra i, indesxifrablement, probablement amb dosis d’improvisació, deambulen com molècules d’un mateix cos en moviment com també ho fan els estols d’ocells, els ramats d’ovelles... i les persones. Units, dialogant o sols, passen pels estadis de l’eufòria, la tranquil·litat, l’esforç, el deteniment, etc. i, també, l’ajuda, la necessitat de l’altre quan un no pot més. A vegades ho fan sense adonar-se’n, d’altres a petició d’algú amatent i encara d’altres amb plena consciència d’empoderament i llibertat. Entre moltes “altres” més.

Formar part del grup o desentendre-se’n? Ser un mateix, imitar l’altre, voler ser imitat? L’individu enfront del col·lectiu, l’individu dins i fora el col·lectiu. Lipi Hernández reflexiona al voltant d’aquestes infinites qüestions amb una peça eminentment visual subjecta a l’exploració.