Bambes i llibreta, bossa amb roba de fer farcells, acreditació i som-hi!
Cada cop és més difícil catalogar o classificar els espectacles escènics. Cada cop més els que abans només feien teatre, ara introdueixen dansa, els que feien només dansa introdueixen text, o dramatúrgia, els que feien només concerts ho introdueixen tot. Els ingredients per a un espectacle de Fira Mediterrània els trobem entre els records i els desendrecem a l’escenari per crear veritables popurris que si no et toquen per una banda et toquen per una altra. Inicio el meu recorregut de quatre dies a L’anònima. Una nau industrial (que es va construir a finals del segle XIX on abans hi havia hagut un teatre, El buen retiro)
“Cosint cançons”, és un espectacle per a públic familiar, de la Factoria Mascaró.
“Glatir”, de l’Ateneu Popular de 9 barris. Amb el premi Teatre Barcelona a millor espectacle de circ a les mans, Magda Puig ha dirigit aquest delicat espectacle, amb una dramatúrgia que inclou circ i dansa tradicional.
“Calla, Judit, calla”, és l'obra de Malsai produccions, en què Clàudia Ferrer i Carles Vidal expliquen una història, ben construïda, ben ambientada, ben interpretada. Dins l’Espai Memòries. Voltats de peces arqueològiques, amb una mena de fredor, que l’espectacle hi posava la temperatura emocional necessària, per fer de mèdium entre el passat i el present.
“Bordes y heridas del duende” de Jordi Latorre, un artista audiovisual, format en Cinema i Audiovisuals a l’ESCAC, experimenta amb les imatges i la dansa en directe. A la recerca del “duende”, amb quatre taules de tècnics: llums, so, vídeo i realització de vídeo.
I arriba la inauguració oficial. Mucha muchacha, "mucha" expectativa. La companyia madrilenya, amb la col·laboració dels germans Pedro i Benito Jiménez, Los Voluble, van construir un espectacle titulat: “Para cuatro jinetes”. Una divertida proposta, amb dansa de tota mena, que assoleix les expectatives, d’una festa d’inauguració. Bona proposta !!
Els migdies de la Fira ofereixen una de les propostes més gustoses, són l’Hostal Càntut. I sí, gustoses per què son un dinar. I és una estona de compartir taula, de compartir cançons, de compartir records. Cada dia amenitzaven el dinar un grup diferent. Jo vaig tenir la sort dels Grana i Moscatell. Quina meravellosa estona, divertida i suculenta.
I segueixo tot descobrint la ballarina de dansa espanyola Andrea Jiménez, amb l’espectacle “Sibil·la”. Una intensa peça cuidada fins al darrer detall. Amb calma, amb ànima, amb entranya. L’Andrea forma part de les companyies que han aconseguit el suport del Pla d’impuls a la dansa d’arrel, que la Fira, juntament amb la Generalitat, i d’altres festivals de dansa, com el Dansàneu, Ésdansa, i entitats com l’Agrupament d’Esbarts Dansaires, la Federació d’Ateneus de Catalunya, els festivals i el programa Mans de Catalunya Ràdio. Una iniciativa que ajuda a reflexionar, investigar, crear, i posar en escena projectes on la dansa tradicional n’és protagonista.
També en forma part “Folk as queer” de la companyia L’Esbord, de Pere Seda. Una descarada desconstrucció de l’esbart, i amb l’esbart crear de nou peces precioses, virtuoses, imprevisibles.
I Laia Santanach, que presentava “Jarana”, un site específic en un lloc peculiar, i nou com a escenari: el museu del Barroc.
I encara un altre, dels que vaig veure, l’Esbart Joaquim Ruyra, de Blanes, que l’any passat ens va oferir un tast, enguany va poder estrenar la peça completa: DeziroAgo. Un espectacle de creació comunitària, que parteix de les inquietuds dels seus components, i posa en dansa, les seves pors, les seves recances, la seva mirada sobre un món que fa aigües.
A fira Mediterrània es poden veure espectacles diversos, com “Només les flors” de la companyia De_paper. Un espectacle molt poètic. On la música i el to de la narració, creen una atmosfera molt i molt bonica.
I dues curiositats gastronòmic-teatrals:
Elaine Grayling, va presentar dos espectacles. Sota el paraigües titulat “Man mano, il tempo scorre”: “La ricetta” i “L’incontro”. A partir de la seva ascendència italiana, i cuinant uns nyoquis de forma col·lectiva, va deixant anar ingredients de vida, d'història, d'autoconeixement familiar.
I Pau Gómez amb “L'escudellòmetro”, parteix de l'escudella, per reivindicar la lluita de classes, per recordar els seus orígens, i per crear una anada d'olla, prenent la sopa, com a eix central.
Aquí faig un toc d’atenció a la cultura popular casolana, la que es viu des de casa. Em va semblar que posar en valor la quotidianitat de les àvies podria ser fruit de l’actual poca convivència amb elles, i fins i tot amb les mares i pares. Potser que també en reflexionem tots plegats, per què alguns joves ho troben a faltar i els agrada. I d’això en fan objecte de les seves investigacions, dels seus espectacles.
I més dansa.
Inka Romaní presentava “Fandango reload”. Una fusió de gairebé tots els gèneres: urbà, hip hop, esbart, flamenc, jota, clàssic, amb les seves respectives músiques i sonoritats, castanyoles, electrònica, etc...
La companyia Nova galega de danza, guanyadora en diverses ocasions de Premis Max, dramatitza encara més a “Dique” la seva posada en escena. De la ma de la directora Marta Pazos, 8 ballarines, increïbles totes elles, homenatjaven 200 dones que van excavar el dic de la campana de Ferrol, ara fa 150 anys.
Del ballarí i coreògraf Sharaf DarZaid, director artístic de El-Funoun Palestinian Popular Dance Troupe, un centre d'art palestí, vaig poder escoltar la seva participació a la taula rodona sobre drets culturals, i la seva contundència verbal, després la trasllada al cos, i la balla, i l'expressa. La resistència és el seu patrimoni, i no fa, explica, art per l'art. Afirma que quedar-se en silenci és acceptar la situació, i ell no l'accepta. I sentencia que per la pau i l'amor no poden treballar junts israelians i palestins. No poden. Per què en paraules seves Israel no només vol ocupar els seus territoris, també vol ocupar les seves ments. Va ballar al pati del Kursaal "Love in the Time of Apartheid" un crit d’auxili, que demana solidaritat, que exigeix la pau.
I partint d’una instal·lació, Toni Masegosa i Andrea Cruz, portaven "El so dels titelles" al Museu del Barroc. La recuperació d’històries i d'estils de ninots, en una posada en escena necessària i divertida.
I això és tot. Caminar, més caminar, de vegades córrer fins i tot, i veure més dansa o música pel carrer, com Andrea de Siena e Vincenzo Gagliani, amb “Controra”, que em vaig trobar començada, i tantes i tantes propostes, tant diferents, tant arriscades com clàssiques, que guarnien els carrers de la capital del Bages, plenes a vessar de gent que estima la tradició.
Ens hi trobem l'any que ve?
