El pintor Fernand Léger va ser un dels que va explicar la importància de com, en la pintura moderna, l'objecte havia destronat el subjecte, el cos humà havia perdut la càrrega sentimental i expressiva fins a esdevenir una “cosa”, i els “grans temes” havien anat sent rebutjats. El pintor va guanyar llibertat, l'art plàstic va fer un gran avenç. Prescindint de trets bàsics de l'art escènic tal com s'entenen normalment, eliminant el text o els actes successius i diferenciats, repensant la dramatúrgia i la coreografia, i quedant-se amb un grapat de cossos, coses, llums, moviments, variacions i músiques (per exemple: Britney Spears), Cuqui Jerez ha organitzat una marató contemplativa de cinc hores de durada.
Les diferents escenes són de fet una llarguíssima mutació o transformació, en una mena d'instal·lació viva de cossos i objectes, on aquells poden semblar inerts o vegetals, mentre aquests podrien actuar, actar, emergir com una presència-agència. La performer ha basat la peça en els tableaux vivants. Tal com va explicar-li a Quim Pujol en una entrevista per a Teatron, el recurs va venir donat perquè “cuando hay muy poco sentido no hay tensión, cuando hay mucho se convierte en una escena. Nosotros no llegamos a la escena porque en ese caso habría una narrativa”. La claredat formal de la proposta enllaça amb una llarguíssima tradició, que va de la fusta grinyolant en l'art escènic religiós de l'edat mitjana, al caos fascinant del Bloody Mess de Forced Enterteinment. Passant per la Vida Privada de Sagarra, on un grapat de visitants morbosos paguen a uns desgraciats per veure els seus “quadros pornogràfics”.
Tal com ha escrit Andrea Rodrigo, la Cuqui Jerez fa Las Ultracosas amb la intenció de “produir una suspensió del sentit, és a dir, trobar el punt precís en què el signe lingüístic no pot tancar-se, però alhora no està completament obert”. Però: quin sentit té, parlar de la suspensió del sentit de l'espectacle? No es cau en la contradicció i se li està donant un sentit, un significat i una intenció globals, de fet, a l'obra com a tal, quan s'enuncia la manca de sentit d'allò que ocorre en escena? José Antonio Sánchez, al blog Parataxis, va convidar a mirar-s'ho així: “a quien asiste a la manifestación de ese mundo no le queda otra opción que suspender el juicio, desprenderse de las preposiciones “ante” y “frente” y atreverse a entrar en él con los cinco sentidos y también con la memoria y el deseo”. Suspendre el judici, refutar el sentit per exhaltar els sentits, no és sinònim de perdre capacitat espectadora, ans al contrari: l'observació i l'expectació poden veure's aguditzades, amb aquesta renúncia. I si l'elecció del mot “món” per descriure la proposta de Las Ultracosas és destacable, aquí, és perquè la troballa estètica de l'espectacle ens situa efectivament en una zona aïllada i autònoma, peculiaríssima.
Malgrat que es destaqui la singularitat aparentment simple, directa, innocent, de les coses que anem veient en escena, eines, actes i anècdotes que es veuen com per primera vegada, sembla que som ben lluny de l'“infraordinari” que Perec va retratar: el conjunt de coses i fonaments del món i de la literatura, amb atributs i trets totalment quotidians i prosaics. A Las Ultracosas tot és estrany, sí, com si es dugués a terme un exercici de distanciament o estranyament brechtià, però no en una escena de carrer, sinó en el nivell ontològic. La vibració de la matèria substitueix el confort de la “normalitat”, i la llum de gas de la "realitat" ve denunciada amb una alegria i una convicció al caire de la hilaritat. Malgrat una estètica que s'aproxima al pop i al camp, per la banda més sinistra i pertorbadora, tal com passa en alguns espectacles del Conde de Torrefiel, a Las Ultracosas som en un lloc conceptualment diferent del de les Ultraficciones. La radicalitat política de Las Ultracosas no és explícita, i en tot cas cal veure si del no-sentit inicial s'anirà desplegant res...
Perquè passar la duana espaciotemporal i recórrer el passadís que condueix al món de les ultracoses, suposa anar a les palpentes: transitar per una mena de pols o de boira invisible, ideològica, fins a quedar en un lloc que semblava oníric però és ultra-real, aparentava ser anecdòtic però es demostra essencial, ja que se situa en una intempèrie conceptual insòlita. Vol dir allunyar-se obligatòriament del territori de les no-coses: perquè, en primer lloc, el substrat afectiu-matèric-energètic-proteic que intuïm, que anirem descobrint, no té res a veure amb la insuportable lleugeresa de l'ésser a les xarxes socials, de l'hermetisme i la impermeabilitat de la imatge digital, del marc enclaustrador i la finestra cega de les pantalles. Las Ultracosas fuig de tot això i arriba a un paratge que és una bona mostra d'un zeitgeist, de l'estat emocional confinat, de l'estar al món pre-pandèmic i post-pandèmic, i en aquest sentit lliga fons i forma d'una manera inquietant: Beckett amb la MTV i el teatre de l'absurd amb l'assaig sociològic, demostrant que l'abstracció pot ser la millor estratègia per acostar-se a “la realitat”, quan aquesta s'havia anat abstraient, fent-se més i més abstreta. Algú va dir que el comediant ha de ser a la vegada el més tonto i el més llest de tots els de la sala, i aquesta és la sensació que pot tenir qui assisteix a Las Ultracosas: una sensació que no arriba a cap síntesi ni catarsi, basada en sentir intermitentment la claustrofòbia i l'alliberament, l'escapada i la immersió, el somni i la concreció, allò efímer i ridícul i allò greu i terrible.
L'espectacle obliga els personatges a un mutis i a un stand-by, a una humilitat, i a l'espectador a un tour de force singular, físicament i pel que fa al seu rol. Tal com fan els actuants, coses-cossos en escena: cal desprendre'ns del nostre rol de missatgers que van pel món apressats, fent carambola, entrexocant i sortint disparats, sentint-nos importants, cridant o balbucejant però sense tenir ni tant sols el més nimi missatge a transmetre, enlloc ni a ningú (això sembla un cunyadisme, però és tota una paràbola kafkiana, de Franz Kafka vull dir). Heus aquí probablement l'atreviment major d'aquesta invitació a la contemplació fonamental de les coses i els cossos: el fet de convidar-nos a ser testimonis, i a participar, en una renúncia: una neteja, una depuració. Per prescindir d'una condició nerviosa i insatisfeta, sobrestimulada però decebuda, errònia i delirant, que fins a aquest moment allargassat fins a l'extrem ens havia passat desaparcebuda. I ara, de cop i volta (bé: durant cinc hores... però es pot entrar i sortir de la sala, tranquils!), pot quedar cromàticament discutida, radicalment refutada i feliçment substituïda.
