Entrevista a la Núria Guiu de la Novaveu Paula Castillo.
La ballarina i coreògrafa Núria Guiu estrena el seu nou espectacle Cyberexorcisme, una continuació de dos treballs previs; Likes i Spiritual Boyfriends. La relació entre cos-imatge-poder-digitalitat ha estat un dels eixos més presents en aquests últims treballs. Aquest cop es tracta d’una peça de grup en col·laboració amb 5 intèrprets / Tik Tokers, la qual pren com a base de recerca l’app del Tik Tok i té com a objectiu desplaçar i/o exorcitzar els mecanismes i les eines coreogràfiques des d’Internet a l’escenari.
Com ha sigut el canvi de treballar en grup?
El que és el procés de creació amb la gent estic encantada. El que estic patint molt és tot el que envolta fer una peça de grup a nivell de producció quan vens de fer solos. Hi ha un salt i necessites una estructura. Aquest procés que envolta la producció engoleix més de la meitat del temps que suposa fer una creació. Hi ha coses que envolten la peça que no es tenen en compte i crec que s’hauria d’informar més sobre què vol dir realment ser creadora.
Tu creus que el fet d’estudiar antropologia t’ha ajudat a les teves peces?
Jo crec que sempre he tingut una vinculació amb el moviment lligada al cos social, a com llegim el cos, com és llegit des de fora i com tu et llegeixes a tu mateix a través del teu cos. Quan vaig descobrir l’antropologia també va ser com una clau molt important de com entendre com volia treballar. Hi ha una feina de camp que li robo en el bon sentit de les formes de fer. A nivell d’antropologia es diu que el coneixement no només és teoria sinó que és també pràctica física. A Cyberexorcisme, el coneixement ve donat pel que jo estic llegint i investigant, però també ve donat per l’experiència del grup de cinc ballarines Tik Tokers que formen la peça.
A Cyberexorcisme no estàs en escena?
Com a producció meva és la primera creació que faig que jo no estic a dins. A Likes i Spiritual Boyfriends a part que a mi em travessava aquest procés de l’antropologia, alguns dels materials que ressonaven molt era el ioga, la espiritualitat, virtualitat. Jo per exemple amb elles, quan vam començar em vaig qüestionar si jo havia d’estar en escena o no. Però vaig anar fent i vaig decidir que no havia d’estar perquè jo no soc usuària de Tik Tok.
Llavors parlar de Tik Tok si no ets usuària?
Jo fent el meu procés de recerca, em vaig trobar amb aquesta pregunta que m’estàs fent ara. Llavors vaig començar a fer tallers amb gent que fos usuària de Tik Tok i en específic que tingués una pràctica física. I això sí que em va semblar rellevant, llavors sí que em sentia que podia parlar d’això. Perquè com dic, el coneixement en el sentit de la pràctica amb la app la tenen elles i jo puc aportar tota una recerca de llenguatge físic que he desenvolupat amb els meus treballs en solitari previs.
A Likes ja hi havia presència de balls virals, creus que juntament amb Spiritual Boyfriends, Cyberexorcisme forma part d’una trilogia?
Molta gent m’ho pregunta, no m’ho havia plantejat com a trilogia però sí que és cert que tenen una continuació molt clara i que gairebé en la meva fantasia potser en el futur es podrien fer les tres peces juntes.
I com arribes a fer una peça sobre Tik Tok? T’ho proposen o tu dius, és un tema que em ve de gust explorar?
Sí, em venia de gust explorar-ho, com a continuació del tema coverdance que ja l’havia tocat abans. El Tik Tok és com el coverdance però amb una dimensió performativa molt més gran, perquè també entren en joc uns mecanismes del visionat d’aquests vídeos. Estic intentant transposar o com dic exorcitzar en el sentit de treure o extreure els mecanismes, les imatges, les corporalitats les danses, que apareixen en el Tik Tok. Com si tot això fos l’ànima d’internet i com si el mòbil fos el cos. Treure tot això i col·locar-ho en format teatral.
I el títol? Suposo que és per tot això que estaves dient.
Sí, la paraula exorcisme es pot llegir com si Internet fos una cosa diabòlica, com si volguessis extreure una cosa dolenta, però per mi no va per aquí. No tinc una sensació o relació amb internet o amb la tecnologia com si fos una cosa endiablada. M’apropio de la paraula exorcisme en aquest sentit d’extreure materials, desplaçar-los o transposar-los i faig aquesta metàfora. Aquesta idea d’internet o allò virtual com una mena d’ànima, una cosa que sembla immaterial però que en realitat sí que té una materialitat.
Llavors en escena, el que veurem és l’ànima d’Internet físicament?
Sí, en específic he escollit Tik Tok perquè és molt difícil fer propostes genèriques, i Tik Tok em sembla una aplicació molt rellevant en l’àmbit dansístic. És com el teatre que portem tots a les nostres butxaques. I això fa que les danses siguin d’una manera, estan emmarcades, amb moviments molt específics, perquè no poden sortir dels marges d’aquestes pantalles.
Com treballes la dramatúrgia de les teves peces?
Normalment no acostumo a pensar les coses narrativament parlant, d’una forma lineal, tinc la sensació que hi ha fragments de danses, d’objectes, d’intencions que van creant enllaços a través de la peça. Tu la vas entenent a través de la simbologia d’aquests objectes i del que representa el cos pel seu moviment, és a dir que les coses no s’expliquen només per elles mateixes sinó per la seva simbologia.
També com amb el teatre, jo crec que a les peces les has de deixar respirar i que les coses s’acabin posar una mica al seu lloc, se li hauria de poder donar aquest espai perquè es reajusti i flueixi.
Exacte, jo quan vaig a l’estudi no vaig amb un guió, que a diferència del teatre potser sí, en el meu cas tinc unes premisses i també treballo amb l’autobiografia mig ficcionada. Ha sigut un procés d’entendre qui son elles, d’entendre quina relació tenen elles amb les danses que pareixen a Tik Tok i no tractar-les com un genèric. És una peça sobre l’experiència d’aquestes persones amb el cos i amb la dansa, a través de l’aplicació. I per mi era important que passés a través de cadascuna d’elles. Hi ha un llenguatge en comú que jo intento aportar des de les feines que he estat fent i que ens cohesiona com a grup, però que al mateix temps cadascuna d’elles té una experiència i una història personal amb el que estem treballant.
I la diferència de no estar en escena, com ho has viscut?
M’ha agradat molt. És un grup meravellós, crec que la potència de la peça son elles, i això ho tinc claríssim des del dia 1. Hem rigut molt també perquè jo he estat molt performer i ara estant fora, elles em feien preguntes i jo havia d’entrar i tornar-ho a fer juntes per poder respondre. No estic acostumada a prendre decisions externes compositives, perquè en realitat no tinc una visió coreogràfica tan externa. Tinc una visió molt interna de tot el que està travessant en aquell moment, jo ho faig amb elles i després sé què és el que pot funcionar.
Com més experiencial?
Sí, és increïble. Hi ha gent que li passa tot el contrari, coreògrafs que si estan dins no veuen res. Jo ara estic aprenent a veure des de fora, perquè estic acostumada a veure-ho des de dins. Quan faig, sé. Per mi ha estat un repte. El estar dins però deixar espai a cadascuna d’elles.
Creus que a la dansa s’ha de partir d’un mateix llavors? O és la manera com a tu t’agrada enfocar-ho?
No té perquè sortir d’un mateix, però sí crec que almenys allò que estàs fent t’ha de travessar. No cal que tot sigui verídic, pot ser ficcionat, però has de buscar un punt que et travessi o un punt de veritat perquè puguis connectar amb el que estàs fent. Perquè sinó entres en el joc de la representació i jo no estic interessada en la representació de les coses.
Creus que hi ha alguna diferència generacional amb l’ús de l’aplicació?
Elles tenen totes entre 22 i 27 anys. A mi m’ha agradat molt que tenen moltes coses a dir, molt diàleg, molt pensament entorn a com està funcionant aquesta app. Crec que la gent que no utilitza les xarxes pot tenir una idea equivocada dels joves, com si fossin narcisistes o individualistes. Jo penso que és totalment erroni. Tal com està funcionant el mon i que aquestes son les eines que tenen sobre la taula, crec que la gent jove està recollint formes de fer i que les maneguen en una mena de do it yourself, amb humor i amb crítica. Crec que tenen formes de revertir o subvertir poders i problemes a través de l’humor, de danses i de les xarxes. I algú extern ho podria veure com una forma individualista o superficial, però per ells no és una cosa banal, son formats que tenen valor en com ells veuen la vida i com poden transformar coses.
De vegades veiem internet o Tik Tok d’una forma negativa, però també és una manera de crear comunitat.
Totalment, jo estic intentant donar valor a aquest tipus de danses o pràctica física que apareix a internet i que es pot veure com una cosa popular en el mal sentit. Per això és important fer zoom, no un genèric. Penso que és un nou format de danses populars digitals, un nou folklore. La dansa tradicional ja no passa per un arrelament a un lloc, sinó que passa per un lloc eteri que es relaciona internacionalment, que no té país, que no té cultura sinó que és una forma molt multicultural internacional que s’està hibridant contínuament. És una comunitat, és un llenguatge. Igual que abans es deia, anem a fer una sardana a la plaça del poble, elles arriben al estudi i fan un ball viral o un challenge i se’l saben, jo no els hi ensenyat res.
Creus que la teva experiència amb Tik Tok ha canviat d’abans de la peça a ara?
Sí, crec que m’ha ajudat a no veure el Tik Tok com una cosa única sinó entendre tot el que s’obre a través d’això. Com dius, que és una comunitat, que és intergeneracional, on s’hi barregen poders. Al mateix temps pot ser una pràctica de subversió per alguns joves, però també pot ser una pràctica de colonització per uns altres, és com un univers i està bé veure’l en tota la seva complexitat.
A mi el que m’agrada de Tiktok és la sensació de que no té final. Crec que potser és una comunitat diferent, es comparteixen coses diferents, per mi és un altre tipus de xarxa social.
Això també m’ho van dir les ballarines en les converses que hem tingut. Parlàvem de les diferencies entre Instagram i Tik Tok. Em deien això, Instagram és una cosa més específica però a Tik Tok tot és molt més ampli. I això que dius del infinite scroll, és un dels mecanismes que nosaltres parlàvem de com poder fer un exorcisme o una transposició en escena. Al igual que volíem fer amb l’algoritme.
És que això de l’algoritme és tot un tema per estudiar.
L’algoritme és interessant perquè és una altra cosa difícil de transposar. En el teatre individual, que seria la teva pantalla del mòbil, l’algoritme et pot personalitzar continguts. Però en el teatre no ho pots fer, perquè la pantalla és la mateixa per totes. De cop veurem continguts que no son personalitzats, totes juntes, compartirem aquesta pantalla, com si de cop hi hagués 300 persones veient la mateixa pantalla de mòbil.
Em sembla molt interessant però alhora molt difícil, fer una cosa concreta però alhora prou oberta perquè aquesta personalització la pugui fer cadascú.
Exactament, jo sempre parlo que en un treball escènic l’algoritme son els teus ulls. Tu pots escollir on enfocar i on posar l’atenció. I aquest serà el contingut que tu veuràs, també a través de la teva experiència, el que llegiràs, el que voldràs veure i el que descartaràs, perquè al final a la vida fem això.
Per quin públic recomanaries la peça?
Sempre hi hagut polèmica generacional, sap greu i alhora em sembla interessant, perquè la gent es posiciona. M’ha passat que gent de generacions més grans, el codi no el veuen o els hi sembla més irrellevant i en canvi gent jove que m’ha vingut a dir, em sento súper identificada. No dic que sigui per gent jove, al contrari, crec que està molt bé que hi hagin aquests ponts de diàleg generacional, com de transferència de comprensió de com funcionen aquestes coses. Però tinc la sensació que la gent jove donarà més suport al treball.
Esteu al Mercat de les flors i després?
Anem a França i després al Cádiz en danza, també segurament estarem al Dansàneu. Que allà ens anem a arriscar, volem fer un site specific de la peça. Ho farem a la plaça del poble, perquè ho vull vincular amb aquest punt de folklore digital. I després anirem a Alemanya. Almenys tenim oportunitats de donar-li més vida al projecte i que pugui créixer. Que no sigui estrenar i que mori. Però amb la dansa és molt difícil aconseguir aquesta continuïtat.
