Un dels projectes més interessants d’Àngels Margarit com a directora del Mercat de les Flors és #Cèl·lula. Es tracta del clàssic suport a la creació, que per la importància d’aquest teatre en l’ecosistema de la dansa, esdevé una aposta clau per als creadors del país. De manera que la Casa de les Arts del Moviment també és la dels Artistes. Pere Faura és el segon coreògraf i ballarí que rep l’encàrrec.
“Rèquiem Nocturn” és el resultat de mesos de treball, pandèmia i confinament inclosos. Al Festival Grec de juliol se’n va fer unes primeres funcions que, com és habitual en aquests casos, serveixen per als darrers retocs i millora final de l’obra. Cal advertir que és cosa complicada, perquè la trama del conjunt estava prou consolidada en aquell moment i el resultat, una de les més importants creacions que s’han presentat a la ciutat en els darrers temps. Però tot és perfectible, com és normal, i en aquesta labor han esmerçat les darreres setmanes.
“Rèquiem Nocturn” és una mena de testament vital del coreògraf. Alhora que un comiat del món de la dansa. Així ho ha anunciat. I de nou, demano públicament (i espero) que no ho acompleixi. De totes maneres, d’allò que realment es tracta amb aquesta operació és de tancar un procés que ha portat Pere Faura per una llarga investigació al voltant de la dansa, dels seus professionals i de les condicions en què desenvolupen la seva feina. I de retruc, és una nova ocasió per a regalar-nos una mirada cap a l’interior, a la recerca de les motivacions que el van impulsar un dia a dedicar la seva vida al moviment.
La trilogia d’espectacles anteriors parlaven de tots aquells aspectes: “Sweet Fever” (2016), de caràcter participatiu, especialment pensat per a espais exteriors i on es valorava la joia de dansar col·lectivament. “Sweet Precarity” (2017), una peça que no va tenir recorregut comercial i que en la seva preestrena al Festival Sismògraf d’Olot va provocar polèmica per la cruesa amb la qual denunciava el sector de la crítica de dansa. “Sweet Tiranny” (2017), de format gran i molt bona repercussió, on va ser capaç d’enllaçar de manera definitiva dos dels principals instruments amb els quals ha treballat aquests anys: un humor gruixut i incisiu; i una queixa permanent per l’estat de la professió. Un viatge creatiu que Faura feia anys que va iniciar amb el solo “Sin baile no hay paraíso” (2014). Allà va trobar la pista d’enlairament des de la qual poder expressar tota aquella torrentada de coses, sovint desordenades, però sempre passionals, amb les quals compartir el seu amor per la dansa i la cultura popular, els musicals i el cinema, com a font d’inspiració personal.
I si del que es tracta és d’un comiat, com és preceptiu, res més adequat que un rèquiem per simbolitzar-lo. Nocturn, és clar: noblesa d’artista i també d’agitador cultural obliga. Una missa laica de comiat. Sense renunciar als elements anteriors esmentats, però en companyia de Bob Fosse: segurament el cineasta, ballarí i coreògraf que millor retrata l’espectacle de la mort. Per a la memòria el musical “Cabaret”, adaptació de la novel·la de Christopher Isherwood “Adeu a Berlín”, protagonitzat per Liza Minnelli, Michael York i Joel Grey, amb el rerefons del nazisme; “Lenny”, la història tràgica de qui es considera el pare dels monòlegs còmics nord-americans i que va ser interpretada per Dustin Hoffman. I evidentment “All That Jazz”, amb Jessica Lange, film musical que retrata com pocs l'obsessió per la feina del mateix director Fosse: una mena d'autobiografia després de l’angina de pit que va patir el 1979.
“Rèquiem nocturn” actua així, com de mirall que reflecteix a una banda i l’altra de l’escenari diversos entramats que es van unint de manera fina: la formació emocional de Pere Faura amb aquell teatre i cinema de música i dansa, de jove; les obsessions per la seva professió, que va poder explicar de manera clara en la trilogia anterior; i el tribut a un dels grans del cinema i la coreografia com a fórmula especular de reconeixement cap als intèrprets implicats en la seva producció. Tot plegat amb l’instrumental propi de la dansa: les audicions, amb una de les quals comença aquest espectacle. El desplegament tècnic de les diverses modalitats de moviment, en especial el contemporani i d’arrel popular. El protagonisme d’una figura cabdal en la creació i dansa de casa nostra: Montse Colomer. També el del ballarí Víctor Pérez Armero, amb el que probablement és el solo més meravellós que s’ha vist en escena darrerament, el ball de la serp del mateix Bob Fosse en petita pantalla al fons de l’escenari. El record per les primeres víctimes de la SIDA dels anys vuitanta i noranta, companys la majoria de professió. I el comiat, en forma de parlament final amb la participació especial de l’actor Francesc Orella.
Un treball intens, elaborat amb dedicació i estima, on es posa en el centre de l’univers les ballarines i els ballarins, sense els quals la dansa com a espectacle no seria possible. Artistes que per dedicar-se al seu ofici han de passar, sovint, per tota mena de vicissituds. Lligar la passió per Bob Fosse i la pel·lícula “All That Jazz” amb aquella crítica; alhora que es perfila una obra plena de creativitat, magnífics intèrprets i coreografies fantasioses, és una de les màgies aconseguides en aquest comiat del coreògraf i ballarí a la disciplina artística des de la qual ha ofert tants encerts. Una mena d’il·lusió fantasmagòrica, entre la vida i la mort, com per significar de quina manera el moviment, amb el seu caràcter efímer i fonedís, queda superat per l’actual estat de les arts escèniques.
JORDI SORA i DOMENJÓ
