Sweet Precarity

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Pere Faura
Autoria:
Neus Villà i Leo Castro
Adaptació:
Neus Villà i Leo Castro
Sinopsi:

Sweet Precarity és un solo de dansa que agafa com a punt de partida alguns textos i algunes coreografies que apareixen a la pel·lícula Flashdance i ho compara tot plegat amb situacions reals i experiències professionals viscudes pel propi intèrpret. L’espectacle proposa una reflexió dura, directe i austera sobre les pràctiques econòmiques, les condicions laborals i el valor del temps en el món de la dansa, l’art del temps i del moviment per excel·lència. Hi ha un moment en què la dansa deixa de ser art per esdevenir mercat, un moment en què deixa de ser dansa per esdevenir capital, en què deixa de ser moviment per esdevenir transacció.

Crítica: Sweet Precarity

21/04/2017

Work in progress, comentari a reformular

per Jordi Bordes

Pre Faura ha presentat la culminació de la seva trilogia Weet. Però ho ha fet en clau de working progress, pel que cal prendre's aquests esbossos com un punt de sortida, a l'espera que (a partir de la tardor vinent) la presenti tancada. Certament la versió que ha arribat a Olot varia d'una sessió a l'altre. De si es presenta en català o en anglès. Sí que coincideix l'esquema que evidencia la precarietat dels que pretenen viure amb la dansa contemporània com a ofici. És un humor negre, cínic que coonclou que l'hora del  ballarí les cobra a tres euros l'hora. El desig d'actuar enganya la capacitat d'omplir la nevera.  Faura no deixa quue el públic s'assenti. El fa moure, nòmada, com tot ballarí que busqui la seva oportunitat. L'ataca amb la força de disposar la veu el focus de l'espectacle. Com rep un artista la mirada, més omenys amable, de la crítica, la producció, les instituucions, els proogrammadors i, sí, al fiinal, també el públic. El performer i ballarí ataca el seu discurs des de la ràbia. Que el fa plorar. Que l'iinestabilitza. Li agrada que sigui així. Que hi hagi verittat i un punt de doolor, no amagar-se en l'acudit. Veurem com acaba el to de la peça.

Faura treballa una dansa que busca referents populars, coneguts per a amplis espectres de  persones,  sobretoot els joves. Hi ha cançons de musicals que s'atreveix a desgranar, vers a vers, evidenciant que hi ha més engany en les lletres, refugiades en la metàfora, que lluentor pel carrer de la fama. La mentida és la gran veritat. és la paradoxa de la interpretació. Faura, ara sí, reivinddiica, una dignitat per als artistes que tothom hi estarà d'acord.