Terra de llums de colors, bola de mirallets i la música de Bee Gees. Sona Fever Night. És la febre del dissabte a la nit. El coreògraf i ballarí Pere Faura s’ha inspirat en la pel·lícula de John Travolta per recrear-ne la famosa coreografia en línea, i celebrar el plaer alliberador de ballar, en una discoteca o en un escenari.
Faura és un explorador del ball de la memòria popular, com va demostrar a Sin baile no hay paraíso. Ara agafa la dècada gloriosa de la música disco per repetir-ne fins a l’èxtasi els passos que en són l’icona.
L'auca va ser un element popular que pretenia narrar un fet, o plantejar-lo des de tots els punts de vista. Doncs Pere Faura sembla que finalitza amb aquest Sweet fever la seva mirada sobre la música disco. Aquest so és, avui, és el més popular, el que balla més gent i la que esdevé icònica per al coreògraf (que, aquest cop, no balla, si no que opta per mirar-s'ho des del públic).
Després de Sin baile, no hay paraíso en què demostrava que un mateix moviment casava per a la coreografia de Singing in the rain, Saturday night fever, El llac dels cignes o Fase (de Teresa de Keersmaker), ara insisteix amb el moviment clàssic de John Travolta. I el transforma en un loop de moviment que interpreten una vintena de ballarins (alguns de professionals, altres voluntaris, tots amb empenta i prou determinació). La gimcana, que recorda al ball en línia country (tot i que sense botes, ni barret i amb un desplaçament menys marcat) es transforma en vàries línies que es ballen des del centre de l'espai a les difrents tarimes. No hi ha més performance que aquesta. Més d'una hora seguida sense pràcticament descans. Un grup més reduït però molt més que els 17 minuts de Si sabes lo que hay de la Fundació Collado (Sismògraf, 2016). Amb alguns tocs de sorpresa per trencar la monotonia. El que dóna sentit al moviment festiu i divertit, però mecànic i reiteratiu, són les imatges que es projecten al darrere. Des de desfilades militars a treballs en cadena de fàbriques, o treballadors desplaçant-se cap a la feina. Tot sembla prefabricat, predeterminat, induït. La teòrica llibertat del ball és una altra fòrmula que aliena, sembla insinuar la peça que es completa amb rètols tant còmics com provocadors: "Nosaltres ballem, nosaltres decidim"; "Volem una dansa púbica i de qualitat"; "En Comú ballem"; Junts pel ball"... Uns rètols de cartró que semblen fer un simpàtic homenatge al Molar de Quim Bigas. Precisament, són l'antagònic. Bigas comunica les ganes de ballar i despendre's de tot, evocant per moments al jo íntim, per fràgil i ingenu que sembli. Faura aliena un grup i només mínimament els espectadors ballen per empatia. Les imatges revelen que la diferència, en aquesta ocasió, és mirar-s'ho i no caure en la temptació de la coreografia mecànica.
Faura es distancia un pas més del seu aire de performer que lluia al programa doble Streaptease i Bomberos con largas mangueras en què la dansa era una veritable provocació. Ara, amb un to més pop, segueix buscant la manera de trencar amb la fórmula amable i dotar d'un contingut (a través d'un àudiovisual que reaciona tot a través de portar un ritme comú: siguin uns boy scouts caminant, uns indígenes ballant a la vora del foc, o uns joves de disco amb probablement, alguna copa de més.)