Pocs ballets son tan icònics més enllà del món de la dansa com ho és el Ballet Triàdic. Creat pel pintor i dissenyador Oskar Schlemmer i estrenat el 1922 en el marc incomparable de la Bauhaus, aquesta obra ha tingut més repercussió en el món de l’escenografia que no pas en el de la coreografia. Imbuït pels conceptes avantguardistes de la Bauhaus, aquest ballet es recorda i es reconeix sobretot pel vestuari psicodèlic que delimita els moviments dels ballarins, els tres colors i la coreografia tossudament geomètrica.
Ara, cent anys després, al Mercat de les Flors i en el context de Dansa Metropolitana, la companyia valenciana Taiat Dansa, dirigida per Meritxell Barberá i Inma García, presenten TRES del Ballet Triàdic del 17 al 19 de març. En aquesta reimaginació del clàssic de l’avantguarda, Barberá i García han convidat al coreògraf brasiler Ismael Ivo i el francès Rachid Ouramdane. Tres creadors per donar una tonalitat coreogràfica diferent a cada una de les tres seqüències del ballet –la groga, la rosa i la negra. Tot pivota sobre el número tres a TRES.
Oskar Schlemmer considerava que tres era el número amb el que comença un col·lectiu, per això en la seva obra trobem tres colors, tres ballarins (dos ballarins i una ballarina), tres seqüències i l’exploració de tres formes: l’esfera, el cub i la piràmide.
Schlemmer descrivia la seva obra com matemàtiques metafísiques, en la qual de la primera part (groc) a l’última (negre) es viatjava del burlesc a la mística. Pel pintor i dissenyador alemany, el moviment li servia d’amalgama per explorar les al·legories dels colors i les formes juntament amb el vestuari. No hi ha dubte que el vestuari és l’element més icònic del ballet: vestits encoixinats amb màscares completes que semblen construïts més que no pas confeccionats. L’estètica d’aquest vestuari tan psicodèlic –que també sembla sortit d’una pel·lícula de ciència ficció– ressona en les corrents futuristes, i respira la fascinació per les màquines i la industrialització del segle XX. No és d'estranyar que aquests dissenys de Schlemmer n’hagin inspirat d’altres de tan inolvidables com els de Metropolis (1927) de Fritz Lang o bé l’estilisme de Aladdin Sane de David Bowie. Tanmateix, com anoto més amunt, el Ballet Triàdic no ha estat una obra influent en el camp de les arts del moviment, tot i que si que ha estat reconstruïda. La versió més notable és la de Margarete Hasting del 1968 i la reimaginació del 1977 del ballarí Gerhard Bohner, que s’ha escenificat durant dècades.
Taiat Dansa despullen el Triàdic d’aquest encorsetament de la figura humana dins de les figures geomètriques. En la seva proposta, el tàndem valencià ens conviden a indagar sobre les relacions espacials, emocionals i les possibilitats coreogràfiques que dona peu el número tres de la mà de tres ballarines Diana Huertas, Silvia Galletti, Lara Misó i Wilma Puentes. També proposen una immersió sensorial a través dels colors. Amb la claredat d’idees i la recerca de la distorsió i la renovació de la dansa que caracteritza el treball de Taiat Dansa. L’espai és una semiesfera blanca en la que entra el públic, per veure la peça de vint-i-cinc minuts, que ha estat dissenyat per David Orrico. Si ve el disseny de vestuari allibera a les ballarines de les formes geomètriques, quadrats, triangles i cercles, aquestes son projectades en els vídeos de Sergi Palau. Com és habitual en els projectes de Taiat Dansa, Caldo (David Barberá) signa la música de l’espectacle i Roberto Fratini ha fet l’assessorament dramatúrgic.
TRES es capbussa en els paràmetres estètics de Schlemmer i la Bauhaus per fer-nos-els sentir cent anys després amb una nova capa de pintura coreogràfica. Com ressonen les al·legories dels colors en aquesta reimaginació? Què ens faran sentir els cubs, les esferes i les piràmides? I què sobreviu la metafísica matemàtica de Schlemmer?
