Rocío Manzano, Laura Vila Kremer, Sara Sansuan, Anna Tamayo
Companyia:
Cia. Casa real
Ajudantia de direcció:
Lee Wilson, Jorge Dutor
Sinopsi:
Atacs de pànic al transport públic? Pensament recurrent sobre la pròpia mort? Plors incontrolats al bany en hores de feina? Sobtat interès per l'alimentació biològica i les teràpies naturals? Avui aprendrem disset maneres d'acabar amb el capitalisme: fàcils, divertides i algunes fins i tot relativament viables per posar en pràctica durant el proper Congrés del Fons Monetari Internacional.
Crítica: 17 simpàtiques maneres d'acabar amb el capitalisme
05/05/2016
alternar somriures i cíniques reflexions sobre la merda que ens arriba fins al coll
La Cia. Casa Real, la mateixa que un dilluns al mes ens ofereix 'Assajar és de covards'
al mateix Tantarantana, ha preparat una obra 'tancada', és a dir una
dramatúrgia on 4 actrius reprodueixen diverses escenes on ens trobem amb
les contradiccions del nostre sistema, això sí, sense renunciar a la
ironia i a la diversió, marca de la casa (en aquest cas, real) però que
no fa altra cosa que permetre una crítica més punyent, que al final
entre riure i riure et planta al davant escenes dramàtiques que a tots
ens sonen.
En moltes de les escenes i personatges plantejats, la
crítica no s'orienta tant al capitalisme com a concepte abstracte, sinó
al dia a dia, i aquest no pot ser altre, com en la majoria dels casos,
que els nostres llocs de treball. Ara bé, molts d'ells estan relacionats
amb grans empreses, bancs, i sobretot amb una estrafolària reunió de
l'FMI, on passem de veure la desesperació d'una hostessa assetjada pels
poderosos assistents, que rep el consol carinyós d'una companya
i la química, a una traductora/intèrpret, que prenent el toro per les
banyes, decideix fer la seva pròpia i efectiva aportació a la revolució
'simpàtica' que els personatges de l'obra emprenen.
Precisament
aquestes dues escenes, mereixen una qualificació molt alta, pel seu
dramatisme i sòlida construcció. Però tot el conjunt està tenyit
d'aquest salt entre la caricaturització ridiculitzant i la trobada amb
la dura realitat dels peons de l'invent. De fet, cap escena és sobrera,
des de les persones perdudes que busquen refugi en les noves tècniques
vingudes de l'orient (o com n'és de fàcil convertir una reminiscència
del hipisme en un producte acabat i empaquetat pel consum massiu) fins a
la consumidora que confessa comprar molt disgustada en una cadena de
botigues, però obligada perquè els dissenys i els preus són
incomparables.
Tot amanit amb uns audiovisuals amb una càrrega
crítica de famoses (en la seva majoria) totalment estúpides (menys mal
que és una obra de 4 actrius, si no, potser els caurien pals pel tòpic
de la noia, especialment si és rossa, tonteta), de tan 'cuquis' i
'guais' que volen ser.
I el final, certament agosarat, tot i que a
aquestes alçades ja res pot escandalitzar un públic madur, encara que
jove, que segueix de fa temps la companyia, i a qui parlen amb el seu
llenguatge. No deixava de pensar en el final de la novel·la 'El
Perfume'.
En la funció a la qual vaig assistir, posteriorment es
va fer un col·loqui amb la major part dels components que figuren a la
fitxa artística, i que ens varen explicar diversos secrets de la peça,
en què es van inspirar, com va ser el procés... per constatar que, en
general, una creació d'aquesta mena ningú no sap, quan comença, com
acabarà sent. Per sort.
Recomanable, com en el cas de l'obra que
fan els dilluns (1 al mes) al Tantarantana, per a esperits joves i/o que
conservin una mica, ni que sigui, d'insatisfacció pel món en què vivim,
però que necessitin l'humor per a sobreviu-re-hi.
