17 simpàtiques maneres d'acabar amb el capitalisme

Teatre

informació obra


Direcció:
Salvador S. Sánchez, Raquel Loscos López
Intèrprets:
Rocío Manzano, Laura Vila Kremer, Sara Sansuan, Anna Tamayo
Companyia:
Cia. Casa real
Ajudantia de direcció:
Lee Wilson, Jorge Dutor
Sinopsi:

Atacs de pànic al transport públic? Pensament recurrent sobre la pròpia mort? Plors incontrolats al bany en hores de feina? Sobtat interès per l'alimentació biològica i les teràpies naturals? Avui aprendrem disset maneres d'acabar amb el capitalisme: fàcils, divertides i algunes fins i tot relativament viables per posar en pràctica durant el proper Congrés del Fons Monetari Internacional.

Crítica: 17 simpàtiques maneres d'acabar amb el capitalisme

17/05/2016

Un drama quotidià farcit de molt bon humor.

per Toni Polo

Acabar amb el capitalisme seria molt divertit. Deixant de banda que la fita és (molt em temo) impossible, la companyia La Casa Real ho ha intentat. Si més no, s’ho ha imaginat. I ho ha plasmat en una obra crítica, inconformista i radical. I divertida. Perquè l’humor, ja ho sabem, és una eina molt esmolada a l’hora d’atacar segons quins temes. Una manera de riure per no plorar.

Per si no és prou clar el títol de l’espectacle (una mena de llibre d’autoajuda), l’acció comença amb una pregunta que ens capbussa en el tema: “Per què és tan barata la roba de la vostra marca?” Ai...! Ja estem parlant del consumisme, de la dictadura de la moda, de l’explotació infantil... Però amb humor (riure per no plorar...). Aquí entra en joc el plantejament de l’obra, descarat, divertit i punyent.

Quatre dones donen vida a situacions tan comunes en el món laboral que sembla que hagin deixat de ser doloroses, molt ben trenades i narrades. Una entrevista de feina en la qual el candidat es rebaixa fins a límits vergonyosos, per un sou igualment vergonyós (una situació que ja vam conèixer de la mà de La Calòrica i el seu Sobre el fenomen de les feines de merda); una sessió de ioga per fugir... de què hem de fugir? Una hostessa preparant-se per mantenir el somrís davant de gent que, en realitat, li provoca de tot, menys simpatia...

Les actrius pateixen un estrès in crescendo que ens transmeten amb una sèrie de gestos, mirades, cares, crits ofegats, crits... insults! Una manera de desfogar-se agraïda, al cap i a la fi.

Com agraïts són els “cameos” (forçats, d’acord; per la cara, més aviat...) de les celebritys (totes dones, també, com tot a l’obra, amb permís del codirector) que, amb un guio divertit i un doblatge carregat d’ironia van apareixent fent declaracions en una pantalla: Lady Di, Angela Merkel, Paris Hilton... Ana Botella! (entre d’altres) donen les pròpies claus per acabar amb el capitalisme. Tot plegat un disbarat hilarant, divertit, tragicòmic. Un drama quotidià farcit de bon humor.


Trivial