1714, crònica d'un setge

Teatre | Musical

informació obra


Companyia:
Jove Teatre Regina
Autoria:
Macià G. Olivella
Composició musical:
Ferran González
Intèrprets:
Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrer, Maria Agustina Solé, Xavier Soler
Escenografia:
Tero Guzman
Vestuari:
Jose Carrasco
Il·luminació:
Francesc Camps
So:
Francesc Camps
Coreografia:
Esther Pérez
Direcció Musical:
Ferran González
Direcció:
Maria Agustina Solé, Gerard Nicasi
Sinopsi:

1714, crònica d'un setge és un musical dramàtic que gira al voltant de la caiguda de Barcelona davant de les tropes borbòniques, ara fa tres-cents anys. L'espectacle no vol ser un devessall d'informació. N'hi ha, evidentment, sobretot de causes i efectes, però teatralitzada, resumida, continguda en les diferents escenes i números musicals. L'obra vol implicar l'espectador, arribar a ell a través de les emocions que bateguen en els diferents personatges. Els vuit protagonistes abasten una àmplia gamma d'estaments socials, des d'un oficial de casa gran a un  maulet valencià. Ells expliquen les seves emocions durant el setge, les seves emocions, dubtes i pors del capítol històric que els ha tocat viure.

Crítica: 1714, crònica d'un setge

16/09/2013

Un mirall davant els catalans de fa tres-cents anys

per Josep Maria Viaplana

En l’hora i mitja llarga de representació, els 8 intèrprets, intenten explicar al públic el perquè i el com va anar que la història se’ns girés en contra d’aquella manera el 1714: la caiguda de Barcelona a mans de les tropes borbòniques, i de facto, la fi de l’autogovern, les institucions i la normalitat de la cultura i la llengua del país. En format de flashback, però, la història comença aproximadament al 1700, amb una Barcelona pròspera i oberta al món, i sobretot amb la mort de Carles II.

La proposta compta amb alguns detalls interessants. El més cridaner, que es tracta d’un (gairebé) musical, tot i que ells el descriuen com teatre musicat. I no menor. Un altre que de seguida crida l’atenció, és l’intent de que no tot sigui drama en aquesta història, sinó que hi ha sovint tocs de comèdia que rebaixen la tensió, i permeten números musicals amb sentit de l’humor. I com a darrer detall, el més encertat per a mi, és que els protagonistes no són ni els militars ni els alts càrrecs de cap dels dos bàndols. Com va ser en realitat, els protagonistes són homes i dones (per igual) del poble de Barcelona, procurant mostrar un mosaic variat en els orígens i les tipologies: un valencià, una ‘castellana’ (no explicita l’origen exacte), barcelonins de soca-rel, gent de comarques, artesans, vídues, senyores, un noi massa jove per a tot allò, fins i tot un que els altres anomenen ‘botifler’…

Trivial