Segons un estudi de l’Oxfam, l’any que ve
la desigualtat social creixent farà que l’1% de la població mundial atresori
més del 50% de la riquesa del planeta. És a dir, que tindrà més recursos que el
99% restant. A partir d’aquesta premissa, Teatre de l’Enjòlit s’ha embrancat en
el seu projecte més ambiciós: un espectacle de creació fet en col·laboració amb
dues companyies europees (de Luxemburg i Itàlia) i nodrit, en part, del
material sorgit dels tallers de teatre, també internacionals, que van impartir
a persones en atur i risc d’exclusió social.
99% s’estructura en diferents escenes/episodis protagonitzats pels
responsables i les víctimes de la crisi econòmica global, pels enriquits i els
empobrits: per l’1% i el 99% de la població del món. Que ningú esperi, però, un
enfilall de tòpics, de personatges estereotipats, de situacions previsibles i
diàlegs fàcils. La força de l’espectacle rau en la càrrega simbòlica d’alguns
elements (el globus terraqui que sostenen dos pastors, representació del seu
món petit), en els símils i metàfores (només començar, se’ns explica el drama
de l’emigració a través de la història de l’evolució humana), en alguns atreviments
textuals resolts amb gran encert (com ara, el brillant monòleg encarregat pel
Papa Francesc que acaba sent una diatriba contra els poders fàctics espanyols,
o, molt especialment, la reescriptura de La lliçó de Ionesco per
incloure-hi les xifres clau del desequilibri econòmic i social, una filigrana intel·ligent
i reexida). Aquesta singularitat, afegida al fet que l’espectacle és poliglota
(català, castellà, anglès, luxemburguès i francès), li dóna un caràcter
internacional que li afegeix interès i la consistència necessària perquè no es
quedi limitat a l’exhibició local.
Bons diàlegs, bones interpretacions... L’únic
que es troba a faltar a 99% és més risc en la posada en escena –Anne Simon, la
directora del muntatge, signa també una escenografia i unes llums planes,
insuficients per accentuar la força del text–; una carència, però, que queda
compensada per l’excel·lent espai sonor o per detalls com el disseny de les
màscares (Meritxell Morera) que, aquestes sí, incomoden, perturben, remouen la
consciència de l’espectador, en posar-lo cara a cara amb el dolor, la
incomprensió o la desatenció que pateixen els més desfavorits.
