A house is not a home

Teatre | Nous formats

informació obra



Direcció:
Ana Roca, Pau Masaló, Franco Dragone
Adaptació:
Pau Masaló
Intèrprets:
Cristina Arenas, Eduard Autonell, Òscar Castellví, Marina Congost, Anna Enrich, Toni Guillemat, Aleix Melé, Júlia Rodón
Ajudant de direcció:
Roberto Romei
Escenografia:
Irene Dobón, Alba Macfarlane
Il·luminació:
Irene Dobón, Alba Macfarlane
Vestuari:
Irene Dobón, Alba Macfarlane
So:
Nicolás Villa
Composició musical:
Rayo-60
Estrena:
Fira Tàrrega 2015
Sinopsi:

El dramaturg belga Maurice Maeterlinck va escriure fa poc més de cent anys una peça teatral en un sol acte d’una intensitat poètica i emocional sorprenent. Interior és el títol d’aquesta obra punyent, feridora i aparentment senzilla. La narració és gairebé circumstancial, un mer pretext per fer aflorar emocions i generar atmosferes, veritables protagonistes del text del dramaturg belga. Protegits per la foscor de la nit dos homes observen l’interior d’una casa familiar des d’un jardí. Es troben en l’obligació de transmetre una desagradable notícia a la família: una de les seves filles acaba de morir. Però la visió de la tranquil·litat domèstica es convertirà en un contratemps gairebé insalvable. Qui ens legitima per trencar aquesta pau? Com podem afrontar la certesa que una sola paraula pot capgirar l’ordre de les coses per sempre? Són realment segurs els petits reductes que construïm (una casa, una comunitat) per tal de protegir-nos dels mals del món? Una llar és necessàriament un espai físic?

"A House Is Not a Home" és un espectacle de creació que parteix de l’obra original de Maeterlinck per explorar nous territoris formals i cercar noves vies d’experimentació escènica.


Crítica: A house is not a home

13/09/2015

Genial punt de partida que implica valentia i que necessita encara una última revisió dramatúrgica

per Jordi Bordes

La companyia Ignífuga es agosarada i planteja una incursió al teatre de carrer, o millor en un site-específic construït en un descampat, a mercè de la foscor i del vent. Amb una peça simbòlica de Maeterlinck: “Interior”. La proposta d'Ignífuga parteix d'un plantejament radical: que tot el món sonor ressoni a l'interior dels espectadors a través d'uns auriculars; que a les poques rèpliques se li sumi un espai sonor que transmeti la temperatura del drama. El muntatge té molts matisos interessants (com ara el treball amb la televisió de l'interior, o el quadre final en què l'interior queda buit) però es fixa massa en la literalitat de les rèpliques i no sap donar prou ritme a l'escena de la festa familiar que apareix massa plana (potser seria bo trencar la frontalitat en els espectadors. Desaprofita l'oportunitat de mostrar (o no ho ensenya amb prou claredat) com es produeix el fet que esdevindrà el desencadenant de la trama, per què aquesta aparent llar en prou feines és una casa que es protegeix dels elements externs: els protagonistes s'hi refugien covards i hipòcrites.

Una proposta valenta amb una voluntat d'explorar en camps desconeguts (com el de l'expressió en el moviment) que demana una revisió per a arrodonir-ho. De totes maneres, cal celebrar la valentia i comptar que el coneixement après és un material amb el que podran construir noves posades en escena. I que la travesia d'aquest viatge no naufraga, símplement deriva un pèl. Només refixant el timó emocionarà més a l'espectador perquè trobarà molt més camp (cal evitar el raccord de fer sonar grills per Cap d'any) en què abordar el simbolisme de Materlinck amb un esclat de sensacions que persuadirà més el public