A house is not a home

Teatre | Nous formats

informació obra


Direcció:
Ana Roca, Pau Masaló, Franco Dragone
Adaptació:
Pau Masaló
Intèrprets:
Cristina Arenas, Eduard Autonell, Òscar Castellví, Marina Congost, Anna Enrich, Toni Guillemat, Aleix Melé, Júlia Rodón
Ajudantia de direcció:
Roberto Romei
Escenografia:
Irene Dobón, Alba Macfarlane
Il·luminació:
Irene Dobón, Alba Macfarlane
Vestuari:
Irene Dobón, Alba Macfarlane
So:
Nicolás Villa
Composició musical:
Rayo-60
Estrena:
Fira Tàrrega 2015
Sinopsi:

El dramaturg belga Maurice Maeterlinck va escriure fa poc més de cent anys una peça teatral en un sol acte d’una intensitat poètica i emocional sorprenent. Interior és el títol d’aquesta obra punyent, feridora i aparentment senzilla. La narració és gairebé circumstancial, un mer pretext per fer aflorar emocions i generar atmosferes, veritables protagonistes del text del dramaturg belga. Protegits per la foscor de la nit dos homes observen l’interior d’una casa familiar des d’un jardí. Es troben en l’obligació de transmetre una desagradable notícia a la família: una de les seves filles acaba de morir. Però la visió de la tranquil·litat domèstica es convertirà en un contratemps gairebé insalvable. Qui ens legitima per trencar aquesta pau? Com podem afrontar la certesa que una sola paraula pot capgirar l’ordre de les coses per sempre? Són realment segurs els petits reductes que construïm (una casa, una comunitat) per tal de protegir-nos dels mals del món? Una llar és necessàriament un espai físic?

"A House Is Not a Home" és un espectacle de creació que parteix de l’obra original de Maeterlinck per explorar nous territoris formals i cercar noves vies d’experimentació escènica.


Crítica: A house is not a home

19/09/2015

Una enginyosa però allargassada proposta

per Iolanda G. Madariaga

El voyeur té en A House is not a Home la culminació de les seves expectatives. La proposta de Ignífuga ens permet, no només observar els nostres veïns protegits per la foscor, també sentir les seves converses, la música que escolten i el què es miren a la tele. Se’ns convoca en els límits de la ciutat, se’ns proveeix d’auriculars, passegem per un barri residencial de cases unifamiliars fins arribar a una “sintètica” casa de parets transparents; allí, asseguts a una distància prudent, observem els nostres semblants. A l’interior, una dona es prepara per rebre uns convidats que aniran arribant. Des de la nostra talaia observem la felicitat que destil·len les persones allí convocades; són familiars i amics de l’amfitriona que esperen el seu marit per celebrar junts el seu embaràs. Inexplicablement, el marit triga massa, l’eufòria de la trobada, però, minimitza l’espera. S’atura un automòbil amb dos ocupants i –meravelles de la tècnica!- podem sentir el seu diàleg. Saben que el marit no arribarà, són allà per anunciar-los la seva mort. Es tracta d’una versió molt lliure i actual de l’obra Interior (1894) de Maurice Maeterlinck, aquí despullada de gran part del seu simbolisme per l’efecte “real” de la seva posada en escena. La buscada versemblança dona un aire d’improvisació que llastra les escenes allargassant-les innecessàriament. Poc en queda també del llenguatge condensadament simbòlic de la peça original. Malgrat això, es tracta d’un espectacle que, gràcies a la tècnica audiovisual –tan justificadament usada-, ens obre els ulls a una perspectiva diferent.