A vore

Dansa

informació obra


Autoria:
Sònia Gómez, Pere Gumbau, Pau Puig
Producció:
Fira Mediterrània, Mercat de les Flors
Companyia:
Ball de Dames i Vells de Tarragona, Cia. Roberto G. Alonso
Sinopsi:

Viatjar al passat per reviure’l, repensar-lo, retocar-lo, reballar-lo. Aquest és el plantejament del laboratori de creació que ha unit improvisadors contemporanis (els jazzistes Astrio i la ballarina Sònia Gómez) per aproximar-se al món de la jota de l’Ebre de la mà de dos artistes de l’àmbit tradicional: el cantant Pere Gumbau i l’instrumentista de vent Pau Puig. 

Crítica: A vore

17/10/2015

Interessant trobada en la jota dels artistes contemporanis que vénen de les arrels tradicionals i del so més elèctric

per Jordi Bordes

“Una altra cançoneta que nos anem” pregava una parella d’espectadors al vestíbul del Kursaal, divendres al vespre. Dos músics del corrent tradicional havien tocat amb Asstrio perquè Sònia Gómez i Carme Balagué confrontessin la dansa tradicional amb la contemporània a base de jotes i tanguillos. Fira Mediterrània es mou sense vergonya, amb el bon to del somriure i de provar nous híbrids i provar-se contínuament. La proposta té camí. Les formes arrodonides de la dansa popular es converteixen en compassos sincopats i coreografies anguloses. 

El retrat que han mostrat com a final del treball (de només tres dies d'investigació) a Fira Mediterrània és la coreografia d’un dia de ball al carrer Montcada (previsiblement de Tortosa), en la festivitat de Sant Antoni, el 17 de gener. La crònica, que va resultar guanyadora d’un concurs literari un 25 de mar de 1920, retrata l’ambient abans que s’engegui la dansa. La música serveix la montaya russa amb els desnivells ben mesurats per transitar del so de la gralla a la potencia de la guitarra i els canals de veu reproduïts com una frase musical que s’escurça i que transforma l’amplitud del fandango en un so psicodèlic, que s’agermana amb el concert de pop rock i deriva fins a la discoteca. Les balladores ja són quasi, en aquell moment, les go-gos dels pedestals. Es miren i somriuen. Partixen de la mateixa música i d'un moviment similar però els desplaçaments són molt diferents. L'una corre; l'altra, gira com si fos una dervix turca. En la mirada comparteixen l'instant present.

Genial, contundent, de joc de mans que ensenya el truc i convida a participar-hi.