Abans que arribi l'alemany

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Pedro Mas
Direcció:
Joan Fullana, Toni Casares
Escenografia:
Xesca Salvà
So:
Xesca Salvà
Il·luminació:
Joan Fullana, Xesca Salvà
Producció:
En Blanc
Dramatúrgia:
Mercè Sàrrias
Sinopsi:

Júlia, una dona d’una seixantena d’anys, acaba de ser diagnosticada amb la malaltia d’Alzheimer. La imminència del desenvolupament de la malaltia, així com les reaccions de la seva família i coneguts, la conduiran, després del terrabastall emocional que suposa una notícia com aquesta, a prendre una sèrie de decisions imprescindibles per tal de viure plenament el temps de consciència que li resti.

Crítica: Abans que arribi l'alemany

27/03/2017

«A mi no em tocarà pas...»

per Andreu Sotorra

Des que la malaltia neurològica de l'Alzheimer forma part de la no volguda quotidianitat de moltes famílies, la seva repercussió en el teatre, que és el mirall de la societat, ha estat també progressiva. L'última aportació és la de la dramaturga mallorquina, Marta Barceló, que amb aquest text, «Abans que arribi l'alemany», es va posicionar per K.O. en el II Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears i, sense deixar els guants, ja va guanyar també el Torneig de Dramatúrgia Catalana del Festival Temporada Alta amb una altra obra, «Tocar mare».

I va bé parlar de "torneig" perquè és el que fa igualment l'actriu Muntsa Alcañiz —acompanyada de Pedro Mas que interpreta tots els altres papers secundaris—, un "torneig personal" contra la imminència de la malaltia de l'Alzheimer de la seva protagonista, la Júlia, mare de tres fills, que té a la ratlla dels seixanta anys i que, davant el diagnòstic que li arriba, lluita per superar el fantasma contrincant que li vol arrabassar la memòria.

És un tema tan delicat que no es pot tocar sense una consciència molt clara de sensibilitat i també fent que les gotes d'humor que hi ha incorporads intentin amorosir la transcendència de la situació que viu el personatge i que segurament molts espectadors veuran com un reflex del que viuen en el si de les seves llars, com és el cas de la pròpia dramaturga amb l'experiència viscuda amb la seva àvia.

Per aconseguir l'atmosfera imprescindible, la posada en escena és tan senzilla —només unes cadires d'ambulatori—, molt a tocar dels espectadors —la grada s'ha ampliat parcialment a l'escenari—, i amb una il·luminació tintada de penombra es crea la relació entre la crua realitat i el subconscient que alerta del que podria ser real sota aquell espantall que tothom té interioritzat quan pensa en veu baixa: «A mi no em tocarà pas...» (...)