Abans que caigui la nit

informació obra



Direcció:
Gaston Core
Sinopsi:

El director i coreògraf Gaston Core proposa una apropiació de la Ilíada amb un grup de MCs que rapejaran i ballaran a partir de la lectura del clàssic d’Homer, que amb l’Odissea és un dels relats fonamentals de la cultura occidental.

Diuen que els clàssics són aquells llibres que coneixes encara que no els hagis llegit mai. Però cada vegada menys gent té referències de la Ilíada. Ni tan sols el Brad Pitt és capaç de fixar aquesta obra en l’imaginari col·lectiu de les noves generacions. I encara que es tracta d’un text que va inspirar les Arts de totes les èpoques i va fixar un model de societat basat en la guerra, se’ns fa cada cop més difícil interessar-nos per la seva lectura. Jo crec que avui llegir un clàssic és un acte de rebel·lia, una manera d’enganyar la màquina. La Mònica Miró diu sovint que la Ilíada és vida. És impossible explicar el sentit d’aquesta reflexió. S’ha de llegir l’obra, vèncer les barreres idiomàtiques, culturals i morals que ens separen de la gent que va llegir i estudiar l’obra per entendre què vol dir la Mònica amb això. La meva proposta és que la millor manera de re-presentar aquesta vida i acostar-la per incentivar la lectura d’aquest clàssic és recórrer a la cultura hip-hop.

Penso que hi ha una clara analogia entre els aedes i els MCs. Els primers van saber mantenir els relats que Homer va recollir després al text. Els MCs, com els aede, parlen del món on vivim, en canten les històries, i també canten els seus herois i déus. Tots dos canten en vers, amb estructures que formen el pensament perquè arribi millor a l’altre. ‘Paraules alades’ anomena Homer aquests versos. Però no es tracta de ‘contemporitzar’ la Ilíada, de col·locar-la en un context quotidià, com qui situa el Rei Lear a les oficines d’una multinacional; la vull pensar des dels nostres propis cànons, presentar-la i cantar-la amb les paraules, la respiració, el ritme propi d’un estil musical que ens és familiar i universal com el rap. I col·locar-la en un no temps i un no espai que és l’espai etern de la batalla, la batalla de l’individu davant de l’altre i davant de si mateix.

Perquè en resum la Ilíada és la història d’Aquil·les, un individu que s’enfronta abans que res a ell mateix i a la dicotomia entre el deure i el voler, entre l’odi i l’amor, entre la pau i la guerra.

Crítica: Abans que caigui la nit

17/01/2024

Cossos joves, relats vells

per Jordi Bordes

Amb la dificultat que tenen els joves d'accedir a un espai de teatre públic com l'espai Lliure, la proposta Abans que caigui la nit té un punt decebedor. S'inspiren en l'Odissea i la Iliada? Certament, queda molt lluny dels arguments iniciàtics. En tot cas, hi pot haver un ressó en els tipus de personatges (però que podrien ser un altre gruix d'obres, no necessàriament tragèdies gregues). Això es pot obviar perquè el que cal és posar altaveu i escoltar quines són les seves inquietuds i desigs formalitzades en una acció escènica. Doncs resulta que el que ressona amb aquests joves intensos, fibrats, amb ganes de trencar tots els sostres i parets de vidre que els pretenguin frenar és un relat carregat de tòpics heterosexuals. Ben diferent de L'última f**king nit que, els deus de l'Olimp eliminaven la diferència de gènere i decidien convertir-se en mortals per dotar d'emoció la seva vida (fins llavors) eterna.

La posada en escena a cop de punxar les pistes d'àudio en directe i que el MC (Mestre de Cerimònies) alternin discos amb dansa i rap li donen una connexió directa al segle XXI. Però si les cançons són les rimes que no s'escapen dels rols de noies fràgils, homes alfa i amor clàssic s'alinea amb un relat massa envellit. Podria funcionar com a provocació si hi ha un trencament, una denúncia i un cant, per exemple, a noves formes d'estimar i relacionar-se. Però la peça no surt d'aquí i la dansa aeròbica confirma que l'ideal és el de cossos de gimnàs expressant-se fent volar collarets d'or al coll. L'estètica és molt atractiva i porta la dansa urbana al temple del teatre (encara que sigui a l'humil Espai Lliure), però obvia excessivament el que diuen, pensen i viuen els seus intèrprets. El rol del tòpic els té atrapats dins del seu univers del hiphop. Per això, avui encara es qüestionen els cantants de major influència mundial per unes lletres que denigren sovint les dones i no surten d'un relat caducat mentre que el seu cos explota tots els prejudicis de les formes en el moviment. Caldrà esperar més endavant a què el cos es rebel·li al relat i esclati, amb una veu pròpia, què és allò que els té encadenats i quin és el motiu pel qual no troben la forma de lluitar per una altra societat imaginable. El segle XXI no està pensat per a l'esperança, encara.