L'espectacle Acampada, de la companyia valenciana Pont Flotant, és un cant a la diversitat i a la convivència
Pont Flotant és una de les companyies més emblemàtiques i unànimement aclamades de l'escena teatral valenciana. Per això, és molt d'agrair que el Teatre Nacional de Catalunya programi Acampada, un espectacle que es va començar a gestar el 2018 al Laboratori Escènic Altres InCapacitats, dins el 36è Festival de Otoño de Madrid, i que dos anys més tard obtindria el Premi de les Arts Escèniques Valencianes al millor espectacle de la temporada. La proposta, que va passar pel FITT-Noves Dramatúrgies de Tarragona el 2021, es pot veure ara al TNC tant en sessions matinals ‒adreçades preferentment a instituts‒ com vespertines.
Aquesta creació col·lectiva sobre diversitat funcional, sorgida de la voluntat de la companyia Pont Flotant ‒Àlex Cantó, Joan Collado, Jesús Muñoz i Pau Pons‒ de bastir un espectacle sobre capacitats i incapacitats per a un públic divers en sentit ampli, parteix d'un simulacre d'acampada com a marc possible de convivència. Es tracta d'una mena d'assaig o camp de proves que es planteja com una experiència a sis, però que acaba implicant més persones en escena, a banda d'interpel·lar directament la platea.
En primer terme d'un escenari cobert de fullaraca, Jesús Muñoz pregunta als espectadors sobre els impediments que poden dificultar-los la recepció de l'espectacle: problemes de visió o d'oïda, claustrofòbia, impaciència, etc. Aquesta manera de barrejar (in)capacitats tan diferents i poc comparables ‒com la por escènica, la desafinació o els accessos de somnolència‒ ens situa en un lloc de distensió que predisposa a l'empatia. Per fer front als reptes de la diversitat, la companyia ha previst un suport d'audiodescripció i la presència en escena d'una intèrpret de llengua de signes, Carmen Golfe, que, a més de reproduir els diàlegs entre els personatges, descriu els sons derivats de determinades accions que resten ocultes rere el teló. Acompanyen visualment la peripècia uns expressius i inspirats dibuixos de Raúl Aguirre.
Comença la faula pròpiament dita: sis amics ‒Àlex Cantó, Mónica Lamberti, Itziar Manero, Jesús Muñoz, Alberto Romera i Benito Valverde‒ passen un cap de setmana a l'aire lliure. El relat, que abasta des del moment d'arribada i muntatge de les tendes fins al desenllaç de l'aventura, inclou excursions, bivac i petites confidències. Si bé la introducció de Muñoz posa l'èmfasi en les capacitats dels espectadors presents a la sala, les persones que van d'acampada no són descrites en aquests termes: en cap moment s'explicita on rau la seva diversitat, més enllà d'alguns atributs molt evidents. Fins i tot, hi ha determinades anècdotes o peculiaritats que la veu d'Isabel Gómez, camuflada entre el públic, enuncia sense atribuir-les a cap dels sis en concret.
Captiva l'espai dissenyat per Joan Collado, amb arbres suspesos, matolls corredissos i tendes de campanya que apareixen i desapareixen. L'eficaç treball lumínic de Marc Gonzalo divideix els dies en franges horàries i subratlla alguns dels conflictes en què s'enreden els personatges. L'espai sonor de Josep Ferrer completa l'estampa campestre, mentre que la música creada ad hoc per Pedro Aznar i els temes Todo para todos d’Enric Montefusco i Pass This On de The Knife contribueixen decisivament a la dramatúrgia. Ara bé, el més distintiu de la proposta és el dispositiu metateatral, caracteritzat per una varietat de canals i codis que asseguren una recepció simultània i en igualtat de condicions.
Lluny d'improvisar-se, la convivència ‒tematitzada aquí a partir de petites rutines i sorpreses relacionals‒ requereix organització, previsió i cures. I és que una bona relació de grup no flueix per art de màgia, sinó que demana temps i paciència, així com una atenció amatent a les diverses vulnerabilitats i fortaleses. La idea és que cadascuna de les persones del públic aprompti la seva disposició tant a admetre les pròpies limitacions com a llegir la fragilitat aliena. Des del primer moment, la companyia incideix en la necessitat de mirar-nos, reconèixer-nos i arribar a acords. Aquest caminar conjunt vers l'entesa es revela, ni més ni menys, conseqüència orgànica de la manera ‒tendra, lúdica i propensa al didactisme‒ que té Pont Flotant d'entendre el teatre.
Crítica publicada a El Nacional.cat el 21 de febrer de 2024
