La companyia Pont Flotant, del País Valencià, agafa la motxilla, les “xiruques” i les tendes de campanya i s'instal·la en un paratge fictici de l'escenari des d'on, amb una mica d'imaginació, es veu la Serra d'Aitana. La colla són sis, però acaben sent vuit. Tot sembla improvisat. Però la presumpta improvisació és una de les juguesques de la companyia.
Un dels intèrprets dóna la benvinguda als espectadors. I ho fa d'una manera especial. A la sala hi ha una espectadora cega, amb gos pigall, que s'està als seus peus, vigilant. A la sala també li han dit que hi ha alguna persona muda (i en conseqüència, sorda). Per això demana si algú coneix el llenguatge de signes. Per sort, hi ha una intèrpret disposada a fer la transcripció de l'espectacle. I al veí de butaca de la persona cega, li demana que, amb veu baixa, faci l'audiodescripció per a la noia del gos pigall.
Però el presentador encara busca més “peculiaritats” entre els espectadors: “¿Hi ha algú que tingui claustrofòbia?” “¿Hi ha algú que tingui poca paciència?” “¿Hi ha algú a qui el molesti el sorollet dels paperets de caramel?” “¿Hi ha algú que tingui por escènica?” “¿Hi ha algú que pateixa asma?” “¿Hi ha algú que s'irriti fàcilment?” “¿Hi ha algú que es consideri hiperexigent?” “¿I... hi ha algú que tingui l'hàbit de pesar figues al teatre?”
Els espectadors segueixen el joc, encara convençuts que l'interrogatori pretén posar-los en guàrdia davant del que pugui passar quan comenci l'espectacle. La persona cega accepta que el seu veí li explica el que passa a l'escenari. I la intèrpret de llengua de signes accepta mantenir-se al mig de l'escenari durant tota la representació per explicar el que s'hi diu a les persones mudes (i sordes).
Pont Flotant és una companyia valenciana que treballa amb l'experimentació i la creació escènica. Fa uns anys que aquest espectacle va néixer a partir d'un taller fet a Madrid. Ara el tanca a Barcelona i ho fa amb algunes sessions matinals per a joves adolescents —aquesta funció va coincidir amb la de dos instituts— i també per a espectadors en general.
L'objectiu és mostrar la solidaritat que es crea en una acampada o una anada a la muntanya, però també les dificultats que aquesta acampada o aquesta anada a la muntanya comporta quan entre la colla hi ha algú que pateix alguna de les disfuncions físiques o psíquiques.
Teatre solidari amb missatge: la comprensió envers els altres, envers tothom. Els intèrprets defensen que no són “diferents” sinó que són com són i que els “diferents”, potser són els que es consideren “normals”. Durant noranta minuts, l'espectacle transcorre amb un ritme pausat i lent, com un conte o una faula —per això abans es preguntava si hi havia algú que tenia poca paciència—, però amb diferents plans que passen del dia al vespre i a la nit, sempre amb les projeccions d'unes il·lustracions de gènere d'àlbum que reprodueixen les diverses accions de la colla protagonista.
Hi ha una bona feina d'il·luminació i uns moments de tensió quan un dels integrants sembla que s'ha perdut en una anada a la cova. Finalment arriba la trobada del foc de camp i l'ànima es despulla. Tothom es destapa sent com és i, com diu la cançó de la banda sonora de l'espectacle, composició del músic català Enric Montefusco: «Tot per a tothom / I una oportunitat, un amic. / Haver tocat fons alguna vegada. / I que la llegenda digui que has aixecat el vol.» Pont Flotant aixeca el vol de molts espectadors i alguns, a l'hora del col·loqui, agraeixen l'oportunitat de veure's reflectits a l'escenari. Un foc de camp solidari que remou l'emoció i la consciència. (...)
