Accions de resistència, un títol que associat a l’Antic Teatre podria semblar redundant, és una proposta performàtica, futurista i radical, bastida textualment per Marta Galán i dirigida i defensada en escena per Susanna Barranco. Estrenada a la Nau Bostik el desembre passat, s’ha pogut veure a l’Antic Teatre del 21 al 23 de març, i mereix ser programada de nou en aquests i en altres espais.
Es tracta d’una aposta postdramàtica que juga a la distopia i es disfressa d’autoficció. I és que la performer es presenta amb el seu nom real, Susanna Barranco, però acte seguit ens explica que som a l’any 2054 i que ella va néixer a Montreal per gestació subrogada. Marta Galán, l’autora del text, s’ha inspirat lliurement en l’assaig Breu història del futur (2006) de Jacques Attali, que parla de “l’hiperimperi de l’ordre mercantil”, un mercat sense democràcia, orientat bàsicament a protegir i a entretenir, saturat de recomanacions morals i d’informacions preventives, i essencialment definit per la possibilitat de comprar-ho tot: fills, viatges interestel·lars, silenci i experiències properes a la mort. Els boscos pràcticament han desaparegut i s’ha modificat la genètica de les llavors; fins i tot els nens s’han extingit —“nens desitjats, comprats i extingits, com el bacallà o la tonyina vermella”—, en el sentit que s’ha neutralitzat amb fàrmacs el seu instint, hiperactivitat, tristesa o ràbia. Susanna Barranco, actriu, directora i documentalista especialitzada en qüestions de gènere, ens parla mentre es filma a temps real, talla llenya amb una destral o aboca terra sobre l’escenari. També projecta els vídeos de quatre entrevistes que ella mateixa va realitzar, entorn de qüestions com la gestació subrogada, el running, el tràfic de mà d’obra i les assegurances de decessos. Les accions de resistència, que diu haver pactat amb els germans d’úter que té escampats pel món, són quatre: parir, caminar, no produir i morir. L’espectacle, poc complaent i enormement vital, humanista, se sustenta sobre paraules sensuals i esponeroses però també esmolades —des de verbs tan regalimosos i opulents com “xumar”, “llepar” o “segregar” fins al crit “no puc poder més”—, i sobre unes accions escèniques i un treball amb la veu que es combinen o alternen amb la poderosa percussió de Cristian Mira.
La primera de les quatre accions, orientades a exercitar quotidianament la rebel·lia i assumir el control de la pròpia vida, consisteix a parir amb magnificència, com a manera de boicotejar i contradir el sistema de control patriarcal de la maternitat —o la maternitat com a institució—, que, com diu Adrienne Rich, saqueja el cos i l’autoconcepte de les dones, i els roba o extirpa el poder. El part hauria de ser una bacanal, ens diu Barranco, que vessa una preciosa i salvatge tirallonga d’imatges exuberants —no escatima en fantasies sensorials, detalls eròtics i oxitocina— per evocar el moment ferotge i incivilitzat del part.
Entre el naixement i la mort hi ha una vida que és sabotejada i escamotejada per infinits mecanismes de coerció i vigilància. Convertits en mercaderies del tot taxables, mesurables i modificables, els éssers humans del futur estan proveïts de tota mena de xips de control i dispositius d’autoreparació, a través dels quals són estabilitzats, computeritzats i exposats a milers de possibilitats d’escrutini. Caminar és una acció resistent en la mesura que s’oposa al running alienant, i en aquest sentit Barranco, amb un tremolor convuls i els peus enfonsats a la terra, exalça els quiets —en anglès— i rapeja en honor de tots aquells que “vaguen, divaguen, rumien, pul·lulen”. Aquest sentit del caminar, com una manera de travessar el paisatge que és la ment, fa pensar en el meravellós llibre Wanderlust (2000) de Rebecca Solnit, que ens recorda que aquest és l’acte voluntari més semblant als ritmes involuntaris del nostre cos, i comparteix la seva sospita que la ment, com els peus, treballa a quatre quilòmetres per hora.
Si l’acte de caminar és una forma de no produir i de copsar la ressonància del propi cos en sintonia amb l’ordre natural, l’acció de pujar a un arbre esdevindrà la metàfora més eloqüent de la negativa a sotmetre’s a la pressió del rendiment i a engreixar un sistema mercantil i devorador. La intèrpret ens ofrena —diu— la seva neurastènia i vulnerabilitat; verbalitza una fantasia sinistra i bel·ligerant en què comença per rosegar-se i queixalar-se ella mateixa i acaba esmicolant-ho i engolint-ho tot —les peces de la fàbrica, el tint càustic, les nines de plàstic—; aprompta, repeteix, crida consignes i ens exhorta a la cura, la reciprocitat, la contemplació i el decreixement.
En una entrevista que li va fer l’estudiós Óscar Cornago l’any 2008, Marta Galán va expressar la seva voluntat d’incidir en allò social a través d’una dissecció radical d’allò humà. I això és ben perceptible en aquesta proposta intel·ligent i audaç en què parteix d’una faula distòpica —plantejada ja des de l’original d’Attali com a crítica, reflexió i alerta sobre el present— i hi empelta la seva fúria amb veritat, ironia i determinació, conferint-li al discurs una perspectiva de gènere, així com un jo dissident que ens fa partícips de les seves íntimes conviccions i vincula la seva “resistència ferotge” a uns fets incontrastables del present que permeten augurar un futur ben poc acollidor: allò irracional, inquantificable i imprevisible haurà estat eliminat, i no serem sinó humanoides en una cursa frenètica. No hi haurà ni un trist bosc per enterrar el cos d’una dona nascuda d’un part magnificent i que també ha parit; que canta, crida, tremola i s’enfila als arbres. L’autora s’esplaia en fulguracions fantasioses i delirants, construeix un discurs que milita en la llibertat pura i dura, i posa l’èmfasi en el boicot a la producció omnímoda i omnívora, en la infància —l’instint, la improductivitat— arrasada i en l’ètica de la cura. Susanna Barranco ens captiva i ens sacseja amb la seva vehemència, valentia i entrega, a través d’unes accions i unes paraules salvatges, que oposen una fèrria resistència a la mitologia capitalista i patriarcal i clamen per deslliurar-se del control neoliberal, per remuntar l’espècie fins als orígens i per celebrar la vida que flueix lliure.
Crítica (re)publicada a Núvol el 26 de març de 2019
