Amb el gratíssim record del Combattimento que s’hi celebrà la
temporada passada, a Peralada va tenir lloc l’esperat retrobament amb Fausto
Nardi al capdavant d’aquest magnífic ensemble
que és Vespres d’Arnadí. I, en aquest sentit, les expectatives es van acomplir,
perquè malgrat la intensa xafogor que inundava el claustre del Carme, la sàvia
mà del director florentí va fer aflorar el virtuosisme i la sensibilitat
habituals de l’orquestra barroca –aquí en formació de cambra– i fer-nos arribar
les brillants notes d’una de les òperes dramàtiques més populars de Georg
Friedrich Händel: Acis & Galatea.
Nascut a Alemanya el 1685, Händel va començar
a formar-s’hi com a músic sense aconseguir-ne cap reconeixement, de manera que
marxà cap a Itàlia. Allà hi va conèixer l’èxit i l’ambaixador britànic, qui va
animar-lo a viatjar a Londres, on s’instal·larà fins a la seva mort, el 1759,
hi ocuparà càrrecs importants i hi desenvoluparà els seus anys més fructífers
com a compositor.
Basada en les Metamorfosis d’Ovidi, i inscrita dins el gènere pastoral, l’argument
gira entorn de l’amor apassionat entre Acis i Galatea, estroncat tràgicament per
la gelosia del cíclop Polifem. Un mite que l’art en general ha recreat en les
seves diverses formes: la pintura (Charles de la Fosse, Gustave Moreau...),
l’escultura (Auguste Rodin, A. Ottin...), la literatura (Fábula de Polifemo y Galatea de Luis de Góngora) i, per descomptat,
la música. En aquest camp, el mateix Händel, va tractar-lo anteriorment a la
cantata Acis, Galatea i Polifem.
En aquesta darrera producció del
Festival Castell de Peralada, l’encarregat de portar-la a escena ha estat Rafael
R. Villalobos (Sevilla, 1987). Considerat com un dels directors més
interessants de la seva generació, Villalobos ha optat per una posada en escena
actualitzada que dilueix el caràcter pastoral de l’òpera, només insinuat a
través de les teles escampades damunt el llit que presideix la passarel·la que
travessa diagonalment el pati del claustre i simula la cambra de Galatea, on el
director sevillà ha traslladat l’acció. Ni l’espai ni el vestuari deixaran
veure pastors, natura desfermada ni prats anglesos, perquè la idea es només la
de remembrar “l’estil” britànic, aconseguit en una difícil compaginació entre
l’aire més actual i trencador del vestuari masculí i l’elegant senzillesa del
suggeridor vestit femení.
Anant en compte de no entortolligar-se
amb les teles i movent-se per gairebé tot l’espai escènic, Lucía Martín-Carton,
soprano de preciosa veu convertida en una nimfa delicada i sensual, Roger
Padullés (Acis), Josep-Ramon Olivé (Polifem), Victor Sordo (Damon) i Hugo
Bolívar (Coridon) van fer-nos gaudir d’aquesta peça deliciosa, oferint moments
corals harmonitzats i solos esplèndids.
L’expressivitat emocional,
però, no sempre va confluir en la gestual ni en la troballa d’unes accions més
acurades, de manera que s’establí una estranya relació entre el to col·loquial mostrat
a través del gest i el moviment i la solemnitat vocal dels intèrprets. Tot i
amb això, el que sí mereix una reconsideració és no haver tingut prou en compte
que, malgrat la dificultat, limitació i condicionant de l’espai escènic, el
públic seia a tres bandes.
