aCORdo. Alice Ripoll

informació obra



Direcció:
Alice Ripoll
Sinopsi:

Les barreres que separen els grups socials queden reflectides en aquesta proposta, que va donar a conèixer al món una coreògrafa brasilera especialment compromesa.

Quan li van proposar crear un espectacle que expliqués com havia canviat Rio de Janeiro amb les millores urbanístiques impulsades per a grans esdeveniments esportius com la Copa del Món de Futbol o els Jocs Olímpics, la coreògrafa Alice Ripoll va optar per respondre indirectament muntant un espectacle amb els ballarins, tots negres i residents a les faveles de la ciutat, amb els quals havia estat treballant en els últims anys. Va néixer, així, aCORdo, la paraula que dona títol a aquesta proposta i que tant vol dir “acord, tracte” com “despertar-se”, entre altres significats com, llegit per separat (a-cor-do), “el color de”. I és que els quatre intèrprets d’aquesta proposta coreogràfica procedeixen d’un món i un entorn que segurament no coneixeu en absolut. No és estrany, ja que en les nostres societats el contacte entre grups socials, entre rics i pobres, és mínim i gairebé podríem viure ignorant completament les persones que no pertanyen a la nostra esfera. A Rio de Janeiro, per exemple, els pobres viuen en faveles i els seus moviments estan sotmesos a controls i escorcolls constants amb la finalitat d’intimidar-los i mantenir-los a lloc. Aquests controls funcionen com una mena de frontera i, així, els espectadors d’un muntatge escènic com aquest podem viure en entorns segurs, al marge del caos i la criminalitat, formant part d’un sistema de jerarquies que separa classes i col·lectius. Els intèrprets d’aquesta peça capgiraran aquesta situació per tal de mostrar-nos que l’home que escombra els carrers o la dona que neteja les aules de la universitat a la qual assistim cada dia són, de fet, poetes o cantants de rap, persones malaltes d’amor o ballarins de dansa contemporània... En un espai tancat i restringit, quatre ballarins uniformats crearan un seguit d’imatges i sensacions destinades a trastocar les jerarquies i les relacions a les quals estem acostumats i fer-nos canviar de posició per una estona. Sense necessitat de fer servir les paraules, la dansa s’encarregarà de crear ponts misteriosos i impredictibles entre uns universos aparentment tancats. Qui està robant a qui? Qui comet, de fet, un delicte?

Crítica: aCORdo. Alice Ripoll

16/07/2024

De confiances i pèrdues (o robatoris permesos)

per Jordi Bordes

Un encís , una prova. En la comunió d'una platea és més fàcil permetre el contacte corporal entre desconeguts. I, fins i tot, sostreure objectes i posar-los a la butxaca, o donar-li a una tercera persona. En qualsevol altre espai, aquest comportament seria motiu de baralles o de denúncies. Alice Ripoll podria generar un mercat de segona mà amb ventalls i bosses, però també ulleres, anells i rellotges. És cert que, abans, cal establir el codi, la confiança. Ripoll crea aquesta coreografia com a clam a parar atenció a la vinculació pobresa/racisme, que l'extrema dreta s'obstina a relacionar immigració/ delinqüència.

La peça arrenca amb el públic voltant els quatre intèrprets que formen recolzats en una paret, fets una mitja pila. Durant prop de 10 minuts, i amb una calma tediosa, de migdiada, es van intercanviant els suports, els uns amb el cos de l'altre. Fa pinta a jornada del Giro d'Itàlia en què està tot aturat fins que es munten les escapades en els últims minuts. Efectivament. L'acció de 40 minuts té un gir final. D'entrada perquè el son es desvetlla amb un ritme que, sense ser trepidant, sí que genera un cert moviment en el quadrilàter. De seguida, arriba un altre episodi de son. Els uns col·loquen el cos d'un ballarí sobre les cames dels espectadors. I, passat un breu instant aquest es deixa caure genolls avall per repetir l'operació amb un altre company. I sí, finalment, la peça evoluciona en la sostracció/ intercanvi d'objectes que van rodant entre els espectadors de manera absolutament aleatòria. Hi ha una certa predisposició a deixar-se agafar objectes, fons al punt que al final hi havia dues cartutxeres que ningú reclamava. Si és que no eren atrezzo... Els quatre intèrprets queden amb les mans esteses de cara a la paet i els peus separats. Una detenció arbitrària pel color de la pell, denuncia Ripoll, coreògrafa compromesa d'un Brasil aparentment orgullós de sí mateix (i que obvia massa vegades la fam i els drets trepitjats a les faveles). Aquestes ganes de festa, samba i un ball que crema als peus es detecta en la segona part del díptic: Zona franca.