Un viatge per un Brasil urbà, una passejada per un país que reneix de les cendres... Danses urbanes i populars conviuen en una coreografia que convida a deixar-se portar.
Ells mateixos ja diuen que formen un grup de dansa “que és més que la suma dels seus membres”. Sabreu perquè ho diuen quan haureu vist aquesta creació coreogràfica sobre el Brasil contemporani. Zona Franca s’hi va representar breument abans d’iniciar la gira internacional que porta el muntatge al Grec i que va causar sensació amb una recerca artística sobre les persones a les quals dona veu la dansa i sobre totes les coses que es poden dir fent-la servir. Aquí es balla passinho, una dansa urbana que barreja el pop, el funk i el break-dance amb ritmes brasilers i que va néixer a les faveles, però també hi ha dansa de contacte, teatre, recerca vocal, danses afro, afrohouse, sabala i danses del nord i nord-est del Brasil, com la pisadinha i el brega funk, a més d’algunes danses nascudes en les xarxes socials. La companyia està totalment connectada amb el Brasil contemporani i és capaç d’extreure’n les essències per presentar-les amb un toc de crítica social i política. “Seria una nació capaç de caminar cap a la pròpia destrucció?”, es pregunten.
La responsable és una coreògrafa, intèrpret i directora de moviment per a teatre i cinema nascuda a Rio de Janeiro que estudiava per ser psicoanalista quan la dansa es va creuar en la seva vida i la va canviar per sempre. Avui dirigeix la Cia REC, creada el 2009 amb ballarins de les faveles de Rio que treballen entre la dansa i la performance, i la Cia Suave, la que veurem a Barcelona i amb la qual barreja dansa contemporània i l’esmentat passinho, estil de dansa urbana propi de Rio de Janeiro. Si ja la coneixeu, probablement és perquè va participar en les Jornades Antifeixistes organitzades a l’Antic Teatre en format en línia durant el Grec 2020 Festival de Barcelona. Més tard, va presentar el treball Lavagem al Mercat de les Flors. En aquesta mateixa edició del Grec també podreu veure (diumenge, 14, a la sala Pina Bausch), la peça aCORdo.
És indubtable que el moviment dels ballarins és increïble. Tenen una energia i una agilitat immensa, que demostra els anys que porten de pràctica. Si a aCORdo es generava un espai de confiança, aquí la festa i l'exhibició muscular i escultural (han vist mai una coreografia de glutis?) invoca a l'alegria. De fet, contínuament hi ha un espai de contrast: d'entre el grup, algú surt del ball i alenteix el moviment com sentint-se expulsat, com buscant la seva identitat dins de la turba festiva.
La sala de festa arrenca amb un sostre ple de globus gegants. Que esclaten com si fossin pinyates. És la demostració del pas del temps. No s'acabarà fins que no s'apagui la darrera espelma d'aniversari (com el de Lapus lazuli). Fins que no hagi esclatat el darrer globus, tot escampant serpentines coloristes per un bon diàmetre de l'escenari. En aquesta festa de disbauxa hi ha un cert aire d'Extinction rave. La soledat de l'individu insinua una angoixa per sota de l'aire festiu. Realment, la peça acaba cansant de tanta exuberància coreogràfica, com les batalles de la dansa urbana. Afortunadament, els duels són joc, inspiració, no pas competició. Però s'agrairia haver esplaiat més les frustracions, i reconciliacions més enllà de la festa (que és espectacular, però superficial per definició).
Això va de celebracions grupals i angoixes individuals (o de llepades permeses).
