Aquest creador únic, l’obra del qual busca subvertir les relacions establertes entre públic, creadors i intèrprets, construeix en escena un món nou, enlluernador i misteriós, ple de contrastos trepidants.
Capaç de conjurar la màgia escènica a partir dels materials més diversos i ordinaris, Laskaridis és el creador d’una forma híbrida i única d’espectacle que abasta els àmbits de la performance, la dansa i les arts visuals. A Lapis Lazuli continua la seva exploració sobre els temes de la transformació i el ridícul barrejant elements grotescos, còmics i aterradors.
Inspirat en la fascinant pedra semipreciosa blava que dona títol a l’espectacle, famosa pel seu comportament impredictible sota pressió, Laskaridis busca crear un món nou, captivador i enigmàtic, ple de dualitats intrigants. El nom de la pedra en si, lapislàtzuli (sovint interpretat com la “pedra del cel”), suggereix un origen que és tant terrenal com celeste. Va ser aquesta mateixa dualitat inherent al nom de la pedra la que va donar origen a la recerca de l’artista, que teixeix meticulosament en escena un tapís de variacions aparentment contradictòries.
El director i intèrpret, Euripides Laskaridis, es mou en les interseccions de la dansa, el teatre i les arts visuals. Les obres que ha creat s’han pogut veure en les principals institucions d’arts escèniques de tot el món i ofereixen una fusió distintiva de gèneres i estils que dona com a resultat unes propostes alhora humorístiques i estranyament commovedores. Després de Relic (2015), Titans (vista al Grec 2017 Festival de Barcelona) i Elenit (2019), que va recórrer tot el món fins al 2023, Euripides Laskaridis presenta una coproducció internacional que involucra Grècia, França, Bèlgica, els Països Baixos, Itàlia, Espanya, Finlàndia i Bulgària.
La companyia de Teatre Estable de la Casa Real va guanyar una de les primeres edicions de la beca Desperta (2013) amb l'espectacle distòpic El gran despropòsit. Lapis lazuli, una dècada més tard, es mou en aquells mateixos paràmetres. Si al títol que fem referència, imaginaven un futur en què, qui no escoltava música li petava el cap (i que era forçosament cantada amb directe perquè una explosió havia anul·lat els sistemes de reproducció), ara el director Euripides Laskaridis retorça els contes La Caputxeta vermella i l'home llop per construir una dramatúrgia tant divertida i desfasada, com infantil. Amb una tècnica i solucions escèniques sorprenents (possiblement el més interssant del muntatge) narra el que seria un guió d'adolescent desvagat de vacances.
Es podria portar l'home llop al psiquiatre perquè li controlin els excessos de violència? Seria suficient el tractament d'electroxoc? Per una altra banda, la jove temorenca aprendrà a defensar-se i relativitzar la seva angoixa. Fins al punt de confiar d'un llop disfressat d'àvia i de llimar-li les ungles i practicar un joc sàdic que el llop amb instants mansois patia com si s'haguessin intercanviat els papers.
L'escena té força per uns quadres de quasi teatre negre, com l'aparició del lluitador oriental fent desaparèixer les màscares de rostres emboirats, com enfadats i alhora conformes amb el seu paper de víctima propícia. Una mena de forat negre amb un cilindre inflat que hi flota té una màgia surrealista. Com el famós mineral lluminós que desapareix màgicament. Són recursos que pot recordar el castellet de Monte Isla (Un cos sense talent). Les companyies contemporànies semblen més interessades a sorprendre des d'un relat cafre (Burnt toast) que plantejar situacions de compromís social. Ai, si Brecht aixequés el cap (La bona persona de Sezuan). Sempre ens quedarà la mala llet de Conde de Torrefiel (La plaza, Una imagen interior) o la sensació d'amenaça de Ça Marche (Lo viejo y lo nuevo)...
