Lapis Lazuli

Nous formats

informació obra


Direcció:
Euripides Laskaridis
Sinopsi:

Aquest creador únic, l’obra del qual busca subvertir les relacions establertes entre públic, creadors i intèrprets, construeix en escena un món nou, enlluernador i misteriós, ple de contrastos trepidants.

Capaç de conjurar la màgia escènica a partir dels materials més diversos i ordinaris, Laskaridis és el creador d’una forma híbrida i única d’espectacle que abasta els àmbits de la performance, la dansa i les arts visuals. A Lapis Lazuli continua la seva exploració sobre els temes de la transformació i el ridícul barrejant elements grotescos, còmics i aterradors.

Inspirat en la fascinant pedra semipreciosa blava que dona títol a l’espectacle, famosa pel seu comportament impredictible sota pressió, Laskaridis busca crear un món nou, captivador i enigmàtic, ple de dualitats intrigants. El nom de la pedra en si, lapislàtzuli (sovint interpretat com la “pedra del cel”), suggereix un origen que és tant terrenal com celeste. Va ser aquesta mateixa dualitat inherent al nom de la pedra la que va donar origen a la recerca de l’artista, que teixeix meticulosament en escena un tapís de variacions aparentment contradictòries.

El director i intèrpret, Euripides Laskaridis, es mou en les interseccions de la dansa, el teatre i les arts visuals. Les obres que ha creat s’han pogut veure en les principals institucions d’arts escèniques de tot el món i ofereixen una fusió distintiva de gèneres i estils que dona com a resultat unes propostes alhora humorístiques i estranyament commovedores. Després de Relic (2015), Titans (vista al Grec 2017 Festival de Barcelona) i Elenit (2019), que va recórrer tot el món fins al 2023, Euripides Laskaridis presenta una coproducció internacional que involucra Grècia, França, Bèlgica, els Països Baixos, Itàlia, Espanya, Finlàndia i Bulgària.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Lapis Lazuli

14/07/2024

Eurípides Laskardis es vesteix de blau lapislàtzuli

per Júlia Vernet Gaudes

Passem al surrealisme teatral d’Eurípides Laskardis, director i performer grec de peces que combinen el teatre físic amb el teatre de l’absurd, hibridant dansa, teatre i arts visuals. A la Sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors, vam poder gaudir de Lapis Lazuli, la coproducció més internacional del creador, un espectacle sobre el ridícul, el grotesc i la naturalesa dual i contradictòria de la realitat. Amb els recursos més bàsics i artesanals del teatre, però amb un fort desplegament lumínic i tècnic, Laskardis aconsegueix explicar-nos una “història”, una trama surrealista, no com si fóssim infants, sinó fent-nos ser infants durant una estona. Amb un humor molt característic i aires de Nosfertau de 1922 alhora, se’ns presenta un home llop poruc (el mateix Laskardis) acompanyat de personatges histèrics, cínics, grotescos i contradictoris (Angelos Alafogiannis, Maria Bregianni, Dimitris Matsoukas i Spyros Ntogas) tots ells amb interpretacions fantàstiques.

Inspirant-se en la gemma semipreciosa lapislàtzuli, que a banda de tenir un nom i un color molt peculiars de per si, es caracteritza per tenir un comportament impredictible sota pressió, Laskardis exposa les pors i neures d’aquest home llop que sota pressió acaba fent-ne de grosses. Aquesta “pedra blava” es creu que té propietats espirituals, com ajudar a aclarir els pensaments i comunicar-se amb els altres, també coneguda com a “pedra del cel”, planteja ja de per si la dualitat de tot allò humà, terrenal i espiritual, que en l’espectacle es desplega com un entramat de dualitats i contrastos.

En aquest cas, Laskardis ens ensenya que la contemporaneïtat no és necessàriament seriosa, minimalista i abstracta, sinó que podem ser perfectament contemporanis amb una tècnica i els plantejaments clàssics del teatre, posant totes les eines i recursos teatrals al servei de la llibertat creativa i no a la inversa. Sense prejudicis estètics ni pretensions estilístiques, però amb un criteri estètic cristal·lí i un estil autènticament propi, perquè no ens oblidem que en l’art tot és possible, només cal enginy i compromís amb un mateix:“What a difficult life, what a beautiful show...”