Lo viejo y lo nuevo (DespertaLAB 21). Los figurantes II

Nous formats

informació obra


Companyia:
Ça Marche
Sinopsi:

Des dels seus inicis, l’any 2015, la companyia Ça Marche ha anat perfeccionant una pràctica escènica particular: pujar nenes i nens a l’escenari i deixar-los improvisar davant la mirada d’un públic adult. Després de la ‘Trilogia del Fill’, formada per Ça Va, Ta Gueule i Silence, amb Los Figurantes la companyia tanca cicle.

L’objectiu de cada peça ha estat sempre el mateix: mantenir viva l’autenticitat, deixar jugar als nens i nenes amb radical llibertat. Ça Marche construeix el marc visual i la dramatúrgia, sí, i proposa objectes, músiques, i imatges a qui s’hi troba formant-ne part. Però l’agenda política rere cada decisió no va tant dirigida a manipular el joc dels infants com a sacsejar l’ull de l’adult que els mira. 

Ens podem preguntar: hi ha un punt mòrbid en tot això? En aquest espiar la ‘innocència’ calladament i des de l’ombra, com si ens trobéssim en un terrari? Si el teatre de Ça Marche vol servir per alguna cosa és ben bé per a això: desestabilitzar, fer que ens qüestionem determinats modes de mirar i pensar què imposem per defecte sobre la condició de la infància. 

Per exemple, que nens i nenes són tot puresa naïf. Los Figurantes ataca aquesta idea edulcorada. Com un recordatori que no sempre els hem tractat així, hi podrem reconèixer referències a contes i rondalles de tota la vida, farcits de violència en les seves versions pre-Disney. Unes referències que, per altra banda, els diferents conillets d’Índies que la companyia ha conegut durant el procés de creació han fet seves amb un acarnissament similar.

Els contes, per tant, com a recordatori i també com a evidència. Què passarà a Terrassa? L’interès afegit rau en veure com interactuen amb aquest dispositiu els i les participants de la ciutat, tots d’entre quatre i cinc anys edat.  


El muntatge presentat a Terrassa també es va poder veure, amb un altre títol, a l'Atrium:

Lo viejo y lo nuevo

és una peça per a públic adult que planteja una situació molt concreta com a punt de partida: en escena, nenes i nens ens explicaran [al públic assistent] contes ininterrompudament i jugaran amb tot allò que aquests ens proposen.

Aquest projecte es questiona per què necessitem explicar-nos històries i què ha succeït perquè aquells relats que tenen un valor afegit s’hagin perdut o distorsionat en el camí.

Proposta guanyadora de la beca DespertaLAB 2021

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Lo viejo y lo nuevo (DespertaLAB 21). Los figurantes II

09/06/2021

Un tel pervers en la vida transparent

per Jordi Bordes

Ça Marché necesitava retornar al món de la infància (al que no vol que l'encassellin) amb la proposta mé sminimalista. A Los figurantes (TNT, 2020), la canalla apareixia miteriosament inaccessible rebotada em miralls mentre s'encreuaven els àudios dels seus somnis estranys. Ara, l'acció en aquesta mena de sala de jugar, pràcticament buida, ells hi interactuen ingènuament. no tenen pràcticament cap ordre; sí que els controlen a parttir de certs estímuls. I el públic, els mira, com qui està despreocupadament al parc. O en un festival de fui de curs d'una escola bressol. O en una festa d'aniversari al menjador de casa. El tul que els separa, els garanteix la intimitat (poden obidar que són obserrvats momentàniament). Però, en realitat és una lona que es convertirà en un tel de (possible) lectura perversa. Perquè el text projectat serà nítid per als espectadors mentre que la canañla no l'entendrà per la seva incapacitat de llegir de dreta a esquerra. En canvi, les comptades rèpliques que s'adrecen als nens ("Vols un núvol de sucre"?) té un punt generós per a la canalla i (potser) tèrbol per als espectadors.

És un dispositiu molt simple, que procuta no carregar d'estimuls la canalla i que no els hi deixa repetir experiència. La reacció sempre és fresca; més oi menysconscient de tenir familiars a l'altre costat del tul. És qüestionable relacionar la peça amb un muntatge teatral (ja que els nens hi són en el seu món real, despreocupat) però sí que es revela un contingut treatral, una intenció inquietant buscada en el dispositiu en sí. Mirar per un forat com juguen els nens en el seu món màgic és pertorbador. Sobretot si apareix a la memòria el dramàtic quadfre de Purgatorio de Romeo Castellucci. Però aquestes visions es produeixen només en les ments malaltes, desconfiades dels adults. I aquí és on esclata la reflexió, la consciència, el teatre.

Com a Allí donde no estamos, l'altra peça premiada en aquesta edició del DespertaLAB 2021, la companyia va preferir anul·lar la presència dels intèrprets. És en la imaginació de l'espectador que es produeixen les confrontacions d'imatges i records. Brutal.