Los figurantes

informació obra


Companyia:
Ça Marche
Sinopsi:

Ça Marche avança amb força des de 2015, transitant entre el reenactment de Milo Rau i l’estètica surrealista de coreògrafs com Marcos Morau o Jefta van Dinther.

La seva proposta és particular. Amb un discurs ambiciós de fons, desenvolupen projectes per a adults amb nenes i nens com a protagonistes. Mantenint l’autenticitat i la quotidianitat d’uns cossos no-entrenats per a l’escena, ens parlen de moments i qüestions vitals en què totes ens podem reconèixer. En paraules seves: considerem que l’art ha de partir literalment del públic.

L’any 2017, per exemple, el TNT co-produïa l’espectacle Silence, tercera peça d’una trilogia centrada en el trànsit a la vida adulta. Seguint el viatge de cinc nens que abandonaven casa seva per anar al Pol Nord, Silence reflexionava sobre com un infant s’enfronta a la presa de consciència de la inabastabilitat del món que l’envolta.

A Los Figurantes el lloc comú de partida era el conte. Treballant amb nenes i nens d’entre sis i dotze anys, Ça Marche s’havia proposat recollir el seu repertori corporal i d’oralitat quan fan de contacontes. Combinant la novel·la inacabada de Kafka El Castillo amb elements simbòlics i polítics extrets del repertori de contes de fades tradicionals, personatges inclosos: fades madrines, princeses i prínceps, potser una reina.

Què queda, d’aquests contes? I què ens serveix? Ça Marche s’interessa pel conte com a via per escapar de la mort, tal i com passa a Les mil i una nits. La mort aquí entesa com un futur incert per una societat cada vegada més infantilitzada, susceptible a populismes i falta de referents. El conte, potser, com a espurna per a un imaginari en vies d’extinció.

La feina feta amb els nens i nenes de Terrassa durant aquest estiu havia de resultar en un projecte escènic, però a causa de la Covid-19 els plans han canviat una mica. Si bé el material recollit servirà d’arxiu per a una peça futura, per a l’edició del TNT d’enguany ordenarà també una vídeo-instal·lació al voltant de la mateixa idea.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Los figurantes

10/10/2020

Preciós malson

per Jordi Bordes

Els artistes de Ça Marche han arribat a una illa inesperada. Preparaven un muntatge amb infants a mig camí del somni. La pandèmia els ha obligat a redreçar el ruimb. I n'ha sortit una peça petita, suggerent, un punt tèrbola, amb la veu cristal·lina (xiuxiuejada) dels petits. S'expliquen els seus malsons, els recreen i l'espectador voyeur s'ho escolta i en percep els matisos. Com a Cases de Xesca Salvà o Out of the box de Pere Cabaret, l'espectador cus els espais en blanc i imagina el somni, però sobretot, les pors del qui parla. Aquesta mateixa cambra en una sala de descans del Festival de cinema de Sitges, per exemple, tindria uns ressorts molt més sanguinaris, possiblement. És una cambra fosca que incita a enganyar el sentit de la vista i tapar-la amb el so, i amb la percepció d'espai limitat, en què la persona que hi entra se sent vulnerable i, alhora, acollida.

Són malsons digerits i expressats des de la confiança, com qui els explica per a desintegrar-los. No se sent la resposta del qui el grava però es percep, com una ànima càlida, com una brisa fresca, alliberadora, que mou els vidres amenaçadors i desenfoca els mals presagis. Una cambra fosca que deixa molt espai a construir a l'espectador, com els millors Pinter o Cunillé. La instal·lació 360º projecta unes imatges entre desenfocades i reflectants sobre uns vidres trencats. Tot fragmentat, disposició del que escolta i reconstrueix. Valle-Inclán va voler mirar-se el seu món en decadència (de la pèrdua de Cuba del 1898) a través d'uns vidres concaus que estrafeien les figures. Va ser l'esperpent. Ara, Ça Marche ha ideat un espai de vidres translúcids plans fragmentats, que multipliquen aleatòriament la imatge i que extreuen sons quasi imperceptibles entre es freguen entre ells. Explicar què fa por permet sortir de sota dels vidres amenaçadors, observar-los en distància i comprovar la seva terrible bellesa. Preciós malson.